La història fins ara mai explicada de la tribu de l’home de Cheddar i Stonehenge

Les famoses restes de l’home de Cheddar, datades en 9100 anys, pertanyien a un britànic del mesolític que va patir -oh, vés per on, quina sorpresa!- una mort violenta. Les primeres reconstruccions van pintar l’home de Cheddar amb la pell blanca i amb ulls foscos, però el recent anàlisi del seu ADN suggereix que estàvem molt equivocats: de manera semblant a d’altres caçadors-recol·lectors del paleolític i mesolític d’Europa (com ara l’home de La Braña 1, Villabruna 1 i Loschbour 1) tenia els ulls clars i la pell morena, cosa que va motivar els germans Kennis & Kennis, experts en reconstruccions de fòssils humans, a fer-ne una de nova que no tenia res a veure amb l’anterior, i que no ha estat exempta de controvèrsia pel to de pell extremadament fosc, semblant al de les poblacions de regions tropicals (tot i que ells asseguren que no hi ha cap missatge polític emmascarat, i que s’han basat totalment en les dades genètiques). 

Stonehenge (3000-2000 a.C.)

Un estudi força recent ha analitzat les restes d’ADN de 6 restes fòssils del mesolític i 67 del neolític d’individus que van viure a les illes britàniques fa entre 10500 i 4500 anys, per tal de conèixer la història genètica de les illes durant aquest període (1). Comparant l’ADN dels fòssils de diferents períodes, els autors de l’estudi -entre els quals s’hi troba David Reich, genetista expert en ADN antic- han arribat a la conclusió que la població de les illes britàniques va patir un reemplaçament poblacional fa 6000 anys que va causar l’extinció -gairebé completa, sembla- de l’home de Cheddar i la seva tribu, i que coincideix amb l’arribada de grangers i agricultors del neolític a les illes. Segons les troballes arqueològiques, el neolític hauria arribat a les illes britàniques 1000 anys més tard que al continent. Aquests grangers i agricultors -que podrien haver estat els autors de Stonehenge- eren molt propers genèticament parlant a d’altres poblacions del neolític d’Europa, especialment a les de la península ibèrica, i s’haurien expandit des d’Anatòlia fa més de 8000 anys. 

Pel que fa a l’aspecte dels habitants del mesolític i neolític, els autors han precisat que els caçadors-recol·lectors estaven emparentats amb els del continent i tenien un aspecte similar, essent la majoria de pell bruna i ulls clars. Pel que fa als grangers i agricultors del neolític, el seu aspecte era diferent: la majoria tenien la pell d’un to més clar (tot i que no tan clar com la dels britànics actuals) i els ulls foscos. També, a diferència dels britànics actuals, tant els uns com els altres eren intolerants a la lactosa. 

Reconstrucció artística de l'home de Cheddar pels germans Kennis & Kennis

Segons Tom Booth, un dels investigadors que ha participat en l’estudi, aquest reemplaçament gairebé complet (només alguns grangers i agricultors d’Escòcia podrien tindre avantpassats caçadors-recol·lectors autòctons) contrasta amb el que s’observa al continent europeu, on les interaccions entre grangers i agricultors provinents d’Anatòlia i els autòctons haurien estat molt més complexes. Una possibilitat seria que la densitat de població a les illes britàniques fos molt baixa durant el mesolític, cosa que explicaria per què els parents de l’home de Cheddar pràcticament no van deixar cap empremta genètica en les poblacions que els van succeir.

1. Ancient genomes indicate population replacement in Early Neolithic Britain

El color d'ulls a la prehistòria

Curiosament, una de les primeres dades que volem saber d’unes restes fòssils és el seu color d’ulls. És un tret totalment superficial que no ens diu gairebé res de la persona ni tan sols dels seus avantpassats, perquè es troba determinat per un o dos gens (dels milers que en tenim). Deu ser per això que el color d’ulls pot variar entre germans i pares/fills. Aleshores, si és un tret tan superficial, aleatori i insignificant, com és que li donem tanta importància?

Possiblement hi té a veure el fet que és una de les primeres coses que veiem d’una persona. També ens ajuda a classificar-lo: és dels meus o no? Inconscientment, sentim més afinitat per un fòssil amb el mateix color d’ulls que nosaltres, encara que es tracti d’un húmer fragmentat. Aquest idea pot semblar estúpida, però veient les picabaralles i enveja que hi ha entre persones (i no estic parlant només de nens petits) pel color d’ulls ens demostra que els humans, en alguns coses, som encara molt primaris.

De moment, el fòssil d'ulls blaus més antic que tenim amb és Mr. Villabruna, un home que va viure fa uns 14.000 anys al nord d’Itàlia; totes les restes analitzades d’humans anatòmicament moderns (HAM) anteriors a Mr. Villabruna tenien els ulls marrons. El color d’ulls i de pell dels Neandertals és en bona part desconegut, però sembla que la majoria tenien els ulls i la pell bruna, i una minoria eren pèl-roigs.

Abans d’analitzar les restes de Mr. Villabruna, es pensava que els ulls blaus havien aparegut fa uns 10.000 anys al Caucasus, i que totes les persones amb aquest color d’ulls serien descendents d’un únic avantpassat. Ara cal tirar aquesta data alguns milenis enrere.

A partir d’aquests 14.000 anys, ens trobem que els ulls blaus es tornen relativament freqüents a Europa fins a l’arribada dels agricultors neolítics fa uns 7000 anys, majoritàriament d’ulls foscos. Així, tenim que la Braña (7000 BP), l’home de Cheddar (9000 BP) i Loschbour (8000 BP) tenien els ulls blaus, però l’Ötzi (5500 BP) els tenia marrons. A partir de l’edat del Bronze (4000 BP) trobem una barreja d’ulls blaus/marrons semblant a la de les poblacions actuals.

Si tenim en compte que els primers humans moderns eren de pell i ulls foscos, com és que els ulls blaus i la pell blanca van augmentar tan de pressa al vell món? De teories n’hi ha moltes i molt variades, que van des de “ells les prefereixen rosses i d’ulls blaus” a “l’home de Cheddar consumia quantitats enormes de peix blau per no patir deficiència en vitamina D”.

D'obligada recomanada lectura:

La forja genètica d’Europa. Una nova visió del passat de les poblacions humanes (Carles Lalueza-Fox, 2017)