45,000 anys d'humans moderns a Europa

Europa no existeix. Bulgària tampoc. Tot són imaginacions dels homes. El que existeix, en canvi, és la cova de Bacho Kiro i les seves restes humanes datades en 45,000 anys. 

Datació directa de sis restes humanes trobades a Bacho Kiro

Tothom està pendent dels anàlisis d'ADN d'aquests humans. Està clar que eren humans els qui van produir tot un seguit de penjolls, pedres polides i altres artefactes. Ho diuen les seves dents. Ho diu el seu ADN mitocondrial (ADNmt) (1).

La gran pregunta que ens fem és si eren humans moderns, neandertals o alguna altra cosa, com ara una barreja exòtica de denisovans, neandertals, moderns i alguna altra espècie o espècies per descobrir.

L'equip que ha analitzat l'ADNmt, preservat en les dents d'aquests humans prehistòrics, ha arribat a la sorprenent conclusió que eren humans moderns. Per tant, queda clar que aquests van arribar al continent imaginari que avui dia anomenem Europa fa més de 45,000 anys. 

Llinatges mitocondrials dels sis individus estudiats (vermell) i comparats amb la resta de clades d'humans actuals i extingits

Tothom s'ha sorprès positivament amb la dada: els bacho-kirians eren moderns, segons els seus llinatges d'ADN mitocondrials. En concret, estaven més emparentats amb les poblacions de fora d'Àfrica.

Els seus llinatges són molt antics, i no es troben presents a cap població moderna. Alguns d'ells són similars a l'haplogrup N* que portava Oase 1, un altre humà modern que va viure a Romania fa més de 40,000 anys (2).

I encara més: els seus artefactes mostren similituds amb el Xatelperronià, un tipus d'indústria que va aparèixer fa 45,000 anys a l'oest d'Europa i que s'ha associat als "darrers" neandertals (3). Això fa pensar als investigadors que hi podria haver hagut intercanvis culturals entre els dos grups humans.

Artefactes trobats a Bacho Kiro.

La història encara no ha acabat, i els investigadors ja han dit que en aquests moments estan analitzant l'ADN nuclear (que aporta molta més informació que el mitocondrial, que només es transmet per via materna) per a aclarir els orígens d'aquests bacho-kirians.

L'estudi ha estat publicat a la prestigiosa revista Nature, com no podria ser de cap altra manera tenint en compte que els estudis d'ADN antic estan tant de moda.

Alguns antropòlegs, com ara Chris Stringer, han comentat les possibles repercussions dels resultats d'aquest estudi.

Hi ha evidència que hi hauria hagut intercanvis culturals i genètics entre neandertals i moderns, però sembla que els últims neandertals no es van barrejar amb els nouvinguts (4).  Per tant, encara tenim molts interrogants per resoldre.

(1) Initial Upper Palaeolithic Homo sapiens from Bacho Kiro Cave, Bulgaria

(2) An Early Modern Human From Romania With a Recent Neanderthal Ancestor

(3) Palaeoproteomic evidence identifies archaic hominins associated with the Châtelperronian at the Grotte du Renne
(4) Reconstructing the genetic history of late Neanderthals

El neandertal de Chagyrskaya: endogàmia, ganglis basals i matemàtiques.

Ja tenim el tercer genoma neandertal (gairebé) publicat!

Es tracta d'un neandertal que va viure a la cova de Chagyrskaya, a les fredes muntanyes d'Altai fa uns 80.000 anys, i que formaria part d'un tercer llinatge neandertal desconegut fins ara (1).

La cova de Chagyrskaya

La publicació d'aquest genoma probablement té relació amb les excavacions que s'hi estan duent a terme, i que indiquen que la cova va ser ocupada per almenys dos grups diferents de neandertals, el darrer dels quals va habitar la regió fins fa uns 49.000 anys i estaria emparentat amb neandertals d'Europa de l'est (2). 

Les dades genètiques i arqueològiques indiquen que els primers neandertals haurien arribat a Sibèria fa almenys 120.000 anys (3), i sembla que haurien estat reemplaçats en fa uns 90.000 per un llinatge més proper als neandertals europeus.

Curiosament, els neandertals de la primera migració sembla que van intercanviar material genètic amb un grup d'humans moderns (4). En canvi, aquest component no el trobem al neandertal de Chagyrskaya ni tampoc als neandertals de més a l'oest.

Alguns d'aquests darrers s'haurien barrejat amb els denisovans, tal com ho testifica la Denny, que tenia un pare d'aquest darrer grup i una mare neandertal (5), i també diversos genomes de denisovans que tenen un percentatge significatiu de gens neandertals.

Si hem de fer cas del que ens diuen els genomes dels homínids, Sibèria es va convertir durant bona part del pleistocè un dels punts més calents del planeta. 

Curiosament, la mare de la Denny estaria emparentada amb aquest neandertal de Chagyrskaya però no amb el neandertal d'Altai que va viure en una cova del mateix nom situada a 100 km uns 30.000 anys abans i que representaria una via morta.

També seria una via morta el mateix neandertal de Chagyrskaya, que aparentment no ha deixat rastre en les poblacions actuals. 

Per tant, les muntanyes d'Altai haurien estat al mateix temps un punt de trobada i un punt de no retorn per a molts llinatges d'homínids que hi van passar.

Almenys dues migracions neandertals independents a Sibèria.

De manera similar al neandertal d'Altai, representant de la primera migració a Sibèria, el de Chagyrskaya també hauria viscut en grups reduïts d'un màxim de 60 individus.

La prova és que els quocients d'endogàmia dels neandertals siberians són significativament superiors al de les poblacions actuals, al dels denisovans estudiats fins ara i al del neandertal que va viure fa uns 50.000 anys a Vindija (Croàcia).

És possible hi tingui a veure el fet que Sibèria representés l'extrem més oriental de l'hàbitat dels neandertals, i que en aquelles terres hi hagués una densitat de població molt més baixa que a l'Europa de l'est.

A banda de les afinitats genètiques, els autors han remarcat que s'observa un bon nombre de mutacions en els genomes dels tres neandertals  que haurien resultat en canvis en el funcionament dels ganglis basals del cervell a l'estriat.

No se sap el per què de tot això, però és possible que aquestes estructures tinguessin una funció peculiar en els neandertals. Així mateix, també s'han detectat canvis en gens que s'expressen en regions del parietal associades amb la parla i el raonament matemàtic.


1. A high-coverage Neandertal genome from Chagyrskaya Cave
2. Archaeological evidence for two separate dispersals of Neanderthals into southern Siberia
3. The complete genome sequence of a Neanderthal from the Altai Mountains
4. Ancient gene flow from early modern humans into Eastern Neanderthals
5. The genome of the offspring of a Neanderthal mother and a Denisovan father

Neandertal, les teves petjades no seran esborrades pel pas del temps

No faig broma. Estic parlant d'una troballa única al món: el descobriment de ni més ni menys 257 petjades neandertalianes al jaciment arqueològic de Le Rozel (Normandia, França) (1).

Fins ara, només teníem un grapat de possibles i parcials i discutides i no sé què més petjades neandertals escampades per tot Europa (la última de la qual en tinc constància, a Gibraltar (2)). Ara, de cop i volta, n'han aparegut ni més ni menys que un quart de miler, totes juntes, fresques, maques, completes, sanes, inigualables. No em digueu que no sigui per obrir unes quantes ampolles de cava i fer una gran celebració.

Algunes de les empremtes de mà i peu dels neandertals i d'animals analitzades a l'estudi (1)

Peus descalços: aquells neandertals sembla que no feien ús de les sabates (i abans que algú me'ls anomeni primitius, us recordo que les sabates no es van posar de moda fins fa 40.000 anys). I joves, molt joves: entre el 80-90% de les petjades eren de mida petita, cosa que indica que la majoria d'elles pertanyien a individus que no havien completat el creixement. Els nens sembla que eren majoritaris al grup (fins al 64% segons les estimacions) seguits dels adolescents (fins al 43%) i molt pocs adults (fins al 10%).

El grup consistia en un mínim de 4 persones i una xifra probable d'entre 10 i 13, mides típiques dels clans neandertals (entre 10 i 30 en promig (3)) i de grups de caçadors-recol·lectors moderns. I alts: les petjades atribuïdes a un dels adults indiquen una alçada de 1,75 m, però això és només una estimació, i l'individu (probablement un home) podria haver arribat a mesurar gairebé 1,90 metres! 

I neandertals! Perquè tot apunta a que ho eren: l'edat de les petjades, que s'han trobat en una unitat estratigràfica amb sorra datada en ~80.000 anys, la seva associació amb la indústria mosteriana, típica dels neandertals, i la morfologia del peu: relativament robusta, més ampla de la part del mig i amb un arc menys marcat en comparació amb el que observem en els humans moderns. Al jaciment de Le Rozel els arqueòlegs també hi han descobert 8 empremtes palmars i 6 petjades d'animals.

Empremta de peu neandertal al Museu d'Història Natural de Praga

El que m'ha cridat més l'atenció és l'elevat nombre de nens al grup. Un podria pensar que es tractava d'un grup de nens amb 3-4 monitors que van anar d'excursió a la platja normanda.

M'agradaria que aquesta explicació fos certa, però suposo que la realitat és molt més cruel: els neandertals que passaven la trentena eren escassos. Tanmateix, la proporció d'adults podria haver estat més elevada en altres grups, com ara a El Sidrón (4), de manera el que s'observa a Le Rozel podria no valdre per a la resta de grups neandertals.

1. The composition of a Neandertal social group revealed by the hominin footprints at Le Rozel (Normandy, France)
2. Following the last Neanderthals: Mammal tracks in Late Pleistocene coastal dunes of Gibraltar (S Iberian Peninsula)
3. Neandertal social structure?
4. Identification of Neandertal individuals in fragmentary fossil assemblages by means of tooth associations: The case of El Sidrón (Asturias, Spain)

Quo vadis, Roma?

Finalment, ha sortit a la llum un estudi (1) molt esperat per a tots els amants de la prehistòria, els fòssils i l’ADN antic (i per què no dir-ho, de les pel·lícules de romans). Aquest estudi ha analitzat l’ADN de ni més ni menys 127 restes fòssils de 29 jaciments arqueològics del centre d’Itàlia i voltants de Roma d’un període que remota des de l’actualitat fins a fa gairebé 12,000 anys. L’estudi ha posat de manifest els nombrosos i dramàtics -des d’un punt de vista genètic, però molt probablement també cultural- canvis que ha patit el centre d’Itàlia en els darrers 12,000 anys. 

Vídeo explicatiu (anglès): Ancient skeletons used to map the genetic history of Rome

Les mostres més antigues pertanyen a tres caçadors-recol·lectors del mesolític trobats a Grotta Continenza, al centre d’Itàlia. L’ADN d’aquests individus és molt semblant entre sí i al d’altres poblacions mesolítiques del centre d’Europa. Aquests caçadors-recol·lectors van fer una contribució genètica més aviat escassa (~5%) a les poblacions de l’inici del neolític (7000-6000 aC) del centre d’Itàlia, que serien principalment descendents (~95%) d’agricultors i ramaders que van emigrar dels territoris que avui en dia són Turquia i l’Iran. Per tant, aquí hi trobem el primer canvi dràstic en la genètica romana dels darrers 12,000 anys. 

Durant l’edat del bronze (2,900-900 aC), l’ADN de les poblacions romanes torna a canviar. Observem l’aparició d’un component genètic introduït per habitants provinents del que avui en dia és Ucraïna, i que probablement va anar acompanyat d’avanços tecnològics com ara mitjans de transport més eficients tant a nivell terrestre com marítim (vaixells [galeres], carros, quàdrigues...) que devien facilitar els desplaçaments a llarga distància. 

Durant l’edat del bronze i fins a la fundació de Roma (753 aC), la població de la ciutat va anar augmentant alhora que es tornava més diversa i genèticament afí a les del nord-oest del Mediterrani i de la resta d’Europa. 

Curiosament, les dades d’ADN indiquen que el creixement i expansió de l’imperi romà va potenciar que un bon nombre d’habitants de l’Est del Mediterrani (principalment de Grècia) i el Nord d’Àfrica es desplacessin cap a Roma. La ciutat es va convertir en un «melting pot» o barreja de cultures (una mica com passa avui en grans ciutats com ara Londres, Nova York, París, Barcelona...) durant un període de temps que va començar fa més de 2,000 anys i va culminar amb la caiguda de l’imperi romà el 476 dC. 

Afinitat genètica dels habitants de Roma des de l'edat del Bronze fins a l'actualitat amb altres poblacions antigues i actuals  segons Moots et al. (2019)  

L’afinitat genètica amb les poblacions actuals de l’Est del Mediterrani va començar a disminuir quan l’imperi romà es va partir en dos (395 dD) i la ciutat va ser envaïda diverses vegades i devastada per les epidèmies: durant aquest període, la població de Roma es va tornar més afí a les de l’oest d’Europa. Els autors no han sabut explicar a què és degut aquest canvi; és possible que els grecs residents a Roma formessin part dels estrats més alts de la societat i que es poguessin permetre el luxe d’abandonar la ciutat quan el seu esplendor va començar a minvar, i van emigrar cap a l’Imperi Romà d’Orient o Bizantí (una mica com passa amb els famosos, que quan perden la fama ningú se’n recorda d’ells). Finalment, la formació del Sacre Imperi Romanogermànic (962 – 1806 dC) sembla que va fomentar migracions des del centre i nord d’Europa cap a Roma.

Els autors han remarcat l’origen cosmopolita dels habitants de la que va ser la capital de l’imperi romà durant gairebé cinc segles, i han desvelat que el seu següent objectiu serà esbrinar com han canviat durant els segles trets com ara l’alçada, la intolerància a la lactosa i la resistència a malalties que afectaven els romans de l’època, com la malària.

1. Ancient Rome: A genetic crossroads of Europe and the Mediterranean

L’extinció del mascle ibèric

Un estudi aparegut uns mesos indica que fa aproximadament 4.000 anys, els haplogrups del cromosoma Y (que es transmet únicament per via paterna) típics de la península ibèrica van ser completament substituïts per uns de forans (1). Els autors de l’estudi han confirmat aquests resultats després d’estudiar l’ADN de nombrosos individus que han habitat la península ibèrica en els darrers 8.000 anys. Òbviament, l’estudi ha arribat a més conclusions, però aquesta ha estat la més cridanera, car un no s’espera que tots els homes desapareguin de sobte i les dones no. Normalment, quan hi ha una catàstrofe natural, aquesta afecta homes, dones i nens per igual. Però en aquest cas no va ser així, fet que ens fa pensar que no es va tractar de cap fet aleatori, sinó premeditat. 

Contribucions genètiques més destacades a les poblacions de la península ibèrica en els darrers 8.000 anys

Els autors han volgut donar una explicació bastant en -el meu parer- endolcida: les dones simplement van preferir els nouvinguts -provinents de l’estepa russa, segons sembla- perquè tenien un estatus social més elevat i no hi ha evidència de violència al registre fòssil. Ja sabem que els ingressos econòmics compten a l’hora de triar parella, però realment aquelles iberes eren tan... materialistes? 

Si cerquem exemples de poblacions on els llinatges del cromosoma Y (però no els de l’ADN mitocondrial, que es transmet per via materna) van abruptament ser reemplaçats, en trobarem uns quants: els taïnos de Puerto Rico, els guanxes de les illes Canàries i els indígenes de bona part d’Amèrica del Sud. I en tots aquests casos el que va passar va ser, parlant en termes generals, que els colonitzadors -la major part d’ells homes heterosexuals- van assassinar els homes i es van quedar les dones. Per tant, no veig per què no hauria pogut passar el mateix a la península ibèrica fa 4.000 anys. 

Els simpàtics turistes de l’estepa russa podrien haver parlat algun idioma indoeuropeu, però això no està gens clar perquè els bascos són un dels pobles de la península on els llinatges d’aquests homes hi són més freqüents i la seva llengua no és d’arrel indoeuropea. Per tant, o bé aquests individus eren un conjunt de tribus que parlaven idiomes diferents o bé van adoptar l’idioma de les dones autòctones. 

L’article també destaca altres esdeveniments amb implicacions potser menys dràstiques pel que fa a la genètica ibèrica, com ara contactes esporàdics entre la península i el Nord d’Àfrica fa uns 4.500 anys i flux gènic del Nord d’Àfrica i de l’est del Mediterrani a partir de l’època romana, que va alterar la genètica de totes les poblacions de la península menys les del País Basc.

Ara m'ha vingut al cap aquella frase tan cèlebre que vaig sentir a Parc Juràssic 1: un descobriment sempre és una violació del món natural. Potser hagués estat més fàcil i savi ignorar esdeveniments com aquests. Tanta violència i reemplaçaments em deprimeix, vaig a buscar alguna cosa d'art rupestre o dels adhesius neandertals a veure si m'animo.

• (1) The genomic history of the Iberian Peninsula over the past 8000 years

Apidima 1 i 2: expedició prehistòrica (fallida) en terres gregues

Dos cranis parcials trobats a Grècia i datats en 170-210.000 anys ha aixecat molta polseguera durant les darreres setmanes. I és que segons les mesures preses dels cranis indiquen que pertanyien a dues poblacions bastant diferenciades. El més recent de tots dos i datat en 170.000 anys (Apidima 2) presenta trets característics dels neandertals, mentre que el més antic i datat en 210.000 anys (Apidima 1) mostra una barreja de trets «primitius» i d’altres molt propers a les poblacions d’homo sapiens fòssils i actuals (1). Fins ara es pensava que els neandertals van ser els únics habitants de Grècia fins fa aproximadament 40.000 anys, però els fòssils d’Apidima indiquen una història de migracions i reemplaçaments més complexa. 

Crani parcial d'Apidima 2 (a, b, c) i Apidima 1 (d, e, f)

Apidima 1 no seria l’únic testimoni de la presència d’humans moderns fora del continent africà fa més de 60.000 anys, quan se suposa que va tenir lloc la migració fora d’Àfrica de la quan en serien descendents la majoria de poblacions euroasiàtiques, d’Oceania i de les Amèriques. Al crani d’Apidima 1 s’hi afegirien els fòssils de Skhul/Qazfeh, datats en 90-120.000 anys. 

Si hem de fer cas del que diuen les proves genètiques, aquestes poblacions no haurien deixat pràcticament rastre en les actuals. Per tant, suposem que en algun moment van ser desplaçades i/o genèticament absorbides per altres homínids que ocupaven la zona (com ara denisovans i neandertals). Tot i així, alguns estudis suggereixen que les poblacions d’Oceania actuals podrien derivar parcialment d’alguna d’aquestes migracions (2)(3). Veurem com evoluciona tot plegat, ara que cada cop és més fàcil recuperar i analitzar ADN de restes fòssils. 

• (1) Apidima Cave fossils provide earliest evidence of Homo sapiens in Eurasia
• (2) Genomic analyses inform on migration events during the peopling of Eurasia
• (3) Testing modern human out-of-Africa dispersal models and implications for modern human origins

Els sorprenents orígens dels eivissencs

Fa poc vam saber que els eivissencs actuals no mantenen cap parentiu genètic amb els fenicis que habitaven l’illa al segle VII aC, almenys no per via materna. Tampoc no haurien conservat cap rastre de les poblacions musulmanes i nord-africanes que s’hi van assentar posteriorment.

Aquests resultats contrasten amb la majoria d’estudis que s’han fet en poblacions “colonitzades” o “assimilades”, com ara els canaris, els argentins i els porto-riquenys. Aquestes dues poblacions, encara que culturalment hi tinguin poc a veure, són predominantment descendents de les poblacions indígenes (taïns, guanxes…) per via materna.

D’altra banda, un estudi preliminar va trobar que els eivissencs, genèticament, eren una població molt peculiar en relació als seus veïns, tan peculiar com la basca. Ara s’ha repetit aquest estudi amb un nombre més gran de participants, i els resultats han estat essencialment els mateixos: els eivissencs continuen sent peculiars quan se’ls compara amb mallorquins, menorquins, francesos, portuguesos, espanyols, bascos, etc.

Per tant, quina és l’explicació i d’ón vénen, els eivissencs? Segons el Dr. Francesc Calafell, l’explicació d’aquesta diferència tan marcada es deuria a l’alt grau d’endogàmia i a l’aïllament. De fet, salta a la vista que el 21% dels eivissencs actuals es diu Torres, Marí, Tur, Ribas, Costa, Ferrer, Cardona, Riera, Roig o Planell. En comparar el seu genoma, els investigadors han trobat en els eivissencs han heretat un proporció relativament alta de trossos d'ADN idèntics a tots dos progenitors, cosa que indicaria que pare i mare es troben emparentats en major o menor grau. 

Segons Calafell, aquest grau relativament alt de consanguinitat (quan se’l compara amb el d’altres poblacions de la Mediterrània) no tindria res a veure amb, per exemple, el de la casa d'Àustria (o el dels Neandertals d’Altai, posats a dir), i no afectaria la salut de manera negativa.

Aleshores, si no són descendents dels fenicis ni dels nord-africans, d’ón provenen, els eivissencs? Per al Dr. Calafell, la resposta és clara: “són descendents dels catalans, que al seu torn estan emparentats amb els francesos”, i que “cadascú s’ho prengui com vulgui”. Desconec què ha volgut dir amb aquestes últimes paraules el Dr. Calafell, però crec (i espero) que ser descendent de catalans/francesos no tingui conseqüències negatives per a la salut.

De moment sembla que els únics estudis s’han centrat en l’ADNmt per testar si hi ha hagut continuïtat entre eivissencs i fenicis. Potser l’anàlisi d’ADN nuclear podrà aportar més dades sobre el poblament inicial i les continuïtats/discontinuïtats de l’illa en els darrers 3.000 anys.

Font: L’ADN eivissenc, “un cas estrany” de la població genètica moderna

El color d'ulls a la prehistòria

Curiosament, una de les primeres dades que volem saber d’unes restes fòssils és el seu color d’ulls. És un tret totalment superficial que no ens diu gairebé res de la persona ni tan sols dels seus avantpassats, perquè es troba determinat per un o dos gens (dels milers que en tenim). Deu ser per això que el color d’ulls pot variar entre germans i pares/fills. Aleshores, si és un tret tan superficial, aleatori i insignificant, com és que li donem tanta importància?

Possiblement hi té a veure el fet que és una de les primeres coses que veiem d’una persona. També ens ajuda a classificar-lo: és dels meus o no? Inconscientment, sentim més afinitat per un fòssil amb el mateix color d’ulls que nosaltres, encara que es tracti d’un húmer fragmentat. Aquest idea pot semblar estúpida, però veient les picabaralles i enveja que hi ha entre persones (i no estic parlant només de nens petits) pel color d’ulls ens demostra que els humans, en alguns coses, som encara molt primaris.

De moment, el fòssil d'ulls blaus més antic que tenim amb és Mr. Villabruna, un home que va viure fa uns 14.000 anys al nord d’Itàlia; totes les restes analitzades d’humans anatòmicament moderns (HAM) anteriors a Mr. Villabruna tenien els ulls marrons. El color d’ulls i de pell dels Neandertals és en bona part desconegut, però sembla que la majoria tenien els ulls i la pell bruna, i una minoria eren pèl-roigs.

Abans d’analitzar les restes de Mr. Villabruna, es pensava que els ulls blaus havien aparegut fa uns 10.000 anys al Caucasus, i que totes les persones amb aquest color d’ulls serien descendents d’un únic avantpassat. Ara cal tirar aquesta data alguns milenis enrere.

A partir d’aquests 14.000 anys, ens trobem que els ulls blaus es tornen relativament freqüents a Europa fins a l’arribada dels agricultors neolítics fa uns 7000 anys, majoritàriament d’ulls foscos. Així, tenim que la Braña (7000 BP), l’home de Cheddar (9000 BP) i Loschbour (8000 BP) tenien els ulls blaus, però l’Ötzi (5500 BP) els tenia marrons. A partir de l’edat del Bronze (4000 BP) trobem una barreja d’ulls blaus/marrons semblant a la de les poblacions actuals.

Si tenim en compte que els primers humans moderns eren de pell i ulls foscos, com és que els ulls blaus i la pell blanca van augmentar tan de pressa al vell món? De teories n’hi ha moltes i molt variades, que van des de “ells les prefereixen rosses i d’ulls blaus” a “l’home de Cheddar consumia quantitats enormes de peix blau per no patir deficiència en vitamina D”.

D'obligada recomanada lectura:

La forja genètica d’Europa. Una nova visió del passat de les poblacions humanes (Carles Lalueza-Fox, 2017)