Quo vadis, Roma?

Finalment, ha sortit a la llum un estudi (1) molt esperat per a tots els amants de la prehistòria, els fòssils i l’ADN antic (i per què no dir-ho, de les pel·lícules de romans). Aquest estudi ha analitzat l’ADN de ni més ni menys 127 restes fòssils de 29 jaciments arqueològics del centre d’Itàlia i voltants de Roma d’un període que remota des de l’actualitat fins a fa gairebé 12,000 anys. L’estudi ha posat de manifest els nombrosos i dramàtics -des d’un punt de vista genètic, però molt probablement també cultural- canvis que ha patit el centre d’Itàlia en els darrers 12,000 anys. 

Vídeo explicatiu (anglès): Ancient skeletons used to map the genetic history of Rome

Les mostres més antigues pertanyen a tres caçadors-recol·lectors del mesolític trobats a Grotta Continenza, al centre d’Itàlia. L’ADN d’aquests individus és molt semblant entre sí i al d’altres poblacions mesolítiques del centre d’Europa. Aquests caçadors-recol·lectors van fer una contribució genètica més aviat escassa (~5%) a les poblacions de l’inici del neolític (7000-6000 aC) del centre d’Itàlia, que serien principalment descendents (~95%) d’agricultors i ramaders que van emigrar dels territoris que avui en dia són Turquia i l’Iran. Per tant, aquí hi trobem el primer canvi dràstic en la genètica romana dels darrers 12,000 anys. 

Durant l’edat del bronze (2,900-900 aC), l’ADN de les poblacions romanes torna a canviar. Observem l’aparició d’un component genètic introduït per habitants provinents del que avui en dia és Ucraïna, i que probablement va anar acompanyat d’avanços tecnològics com ara mitjans de transport més eficients tant a nivell terrestre com marítim (vaixells [galeres], carros, quàdrigues...) que devien facilitar els desplaçaments a llarga distància. 

Durant l’edat del bronze i fins a la fundació de Roma (753 aC), la població de la ciutat va anar augmentant alhora que es tornava més diversa i genèticament afí a les del nord-oest del Mediterrani i de la resta d’Europa. 

Curiosament, les dades d’ADN indiquen que el creixement i expansió de l’imperi romà va potenciar que un bon nombre d’habitants de l’Est del Mediterrani (principalment de Grècia) i el Nord d’Àfrica es desplacessin cap a Roma. La ciutat es va convertir en un «melting pot» o barreja de cultures (una mica com passa avui en grans ciutats com ara Londres, Nova York, París, Barcelona...) durant un període de temps que va començar fa més de 2,000 anys i va culminar amb la caiguda de l’imperi romà el 476 dC. 

Afinitat genètica dels habitants de Roma des de l'edat del Bronze fins a l'actualitat amb altres poblacions antigues i actuals  segons Moots et al. (2019)  

L’afinitat genètica amb les poblacions actuals de l’Est del Mediterrani va començar a disminuir quan l’imperi romà es va partir en dos (395 dD) i la ciutat va ser envaïda diverses vegades i devastada per les epidèmies: durant aquest període, la població de Roma es va tornar més afí a les de l’oest d’Europa. Els autors no han sabut explicar a què és degut aquest canvi; és possible que els grecs residents a Roma formessin part dels estrats més alts de la societat i que es poguessin permetre el luxe d’abandonar la ciutat quan el seu esplendor va començar a minvar, i van emigrar cap a l’Imperi Romà d’Orient o Bizantí (una mica com passa amb els famosos, que quan perden la fama ningú se’n recorda d’ells). Finalment, la formació del Sacre Imperi Romanogermànic (962 – 1806 dC) sembla que va fomentar migracions des del centre i nord d’Europa cap a Roma.

Els autors han remarcat l’origen cosmopolita dels habitants de la que va ser la capital de l’imperi romà durant gairebé cinc segles, i han desvelat que el seu següent objectiu serà esbrinar com han canviat durant els segles trets com ara l’alçada, la intolerància a la lactosa i la resistència a malalties que afectaven els romans de l’època, com la malària.

1. Ancient Rome: A genetic crossroads of Europe and the Mediterranean

La història fins ara mai explicada de la tribu de l’home de Cheddar i Stonehenge

Les famoses restes de l’home de Cheddar, datades en 9100 anys, pertanyien a un britànic del mesolític que va patir -oh, vés per on, quina sorpresa!- una mort violenta. Les primeres reconstruccions van pintar l’home de Cheddar amb la pell blanca i amb ulls foscos, però el recent anàlisi del seu ADN suggereix que estàvem molt equivocats: de manera semblant a d’altres caçadors-recol·lectors del paleolític i mesolític d’Europa (com ara l’home de La Braña 1, Villabruna 1 i Loschbour 1) tenia els ulls clars i la pell morena, cosa que va motivar els germans Kennis & Kennis, experts en reconstruccions de fòssils humans, a fer-ne una de nova que no tenia res a veure amb l’anterior, i que no ha estat exempta de controvèrsia pel to de pell extremadament fosc, semblant al de les poblacions de regions tropicals (tot i que ells asseguren que no hi ha cap missatge polític emmascarat, i que s’han basat totalment en les dades genètiques). 

Stonehenge (3000-2000 a.C.)

Un estudi força recent ha analitzat les restes d’ADN de 6 restes fòssils del mesolític i 67 del neolític d’individus que van viure a les illes britàniques fa entre 10500 i 4500 anys, per tal de conèixer la història genètica de les illes durant aquest període (1). Comparant l’ADN dels fòssils de diferents períodes, els autors de l’estudi -entre els quals s’hi troba David Reich, genetista expert en ADN antic- han arribat a la conclusió que la població de les illes britàniques va patir un reemplaçament poblacional fa 6000 anys que va causar l’extinció -gairebé completa, sembla- de l’home de Cheddar i la seva tribu, i que coincideix amb l’arribada de grangers i agricultors del neolític a les illes. Segons les troballes arqueològiques, el neolític hauria arribat a les illes britàniques 1000 anys més tard que al continent. Aquests grangers i agricultors -que podrien haver estat els autors de Stonehenge- eren molt propers genèticament parlant a d’altres poblacions del neolític d’Europa, especialment a les de la península ibèrica, i s’haurien expandit des d’Anatòlia fa més de 8000 anys. 

Pel que fa a l’aspecte dels habitants del mesolític i neolític, els autors han precisat que els caçadors-recol·lectors estaven emparentats amb els del continent i tenien un aspecte similar, essent la majoria de pell bruna i ulls clars. Pel que fa als grangers i agricultors del neolític, el seu aspecte era diferent: la majoria tenien la pell d’un to més clar (tot i que no tan clar com la dels britànics actuals) i els ulls foscos. També, a diferència dels britànics actuals, tant els uns com els altres eren intolerants a la lactosa. 

Reconstrucció artística de l'home de Cheddar pels germans Kennis & Kennis

Segons Tom Booth, un dels investigadors que ha participat en l’estudi, aquest reemplaçament gairebé complet (només alguns grangers i agricultors d’Escòcia podrien tindre avantpassats caçadors-recol·lectors autòctons) contrasta amb el que s’observa al continent europeu, on les interaccions entre grangers i agricultors provinents d’Anatòlia i els autòctons haurien estat molt més complexes. Una possibilitat seria que la densitat de població a les illes britàniques fos molt baixa durant el mesolític, cosa que explicaria per què els parents de l’home de Cheddar pràcticament no van deixar cap empremta genètica en les poblacions que els van succeir.

1. Ancient genomes indicate population replacement in Early Neolithic Britain