El retorn de Shanidar Z

La cova de Shanidar, a l'Iraq, és una de les més mítiques i conegudes de tot el domini neandertal. Descoberta l'any 1950 per l'arqueòleg Ralph Solecki, ha rebut l'atenció d'arqueòlegs i antropòlegs d'arreu del món.

Vista de la magnífica cova de Shanidar

Entre d'altres coses, va servir d'inspiració a l'autora Jean M. Auel a l'hora d'escriure la saga "El clan de l'Ós de les Cavernes".

Alguns dels personatges més mítics de la saga, com ara Creb i Iza, estan inspirats en restes de neandertals trobades a la cova de Shanidar, que va ser ocupada per aquests humans en un període que va des dels 70,000 als 44,000 anys abans del present.

Aquesta cova és molt famosa, entre d'altres coses perquè s'hi han localitzat diversos enterraments que suggereixen que els neandertals creien en el més enllà. En concret, s'han trobat restes de pol·len i flors al voltant de la tomba de Shanidar IV i just a sota del seu esquelet (1).

Les interpretacions que s'hi han donat són bàsicament dues. Hi ha qui diu que les flors van ser dipositades pels companys de Shanidar IV intencionadament, mentre que d'altres pensen que simplement hi van anar a parar pel vent, ocells o rosegadors (2).

La hipòtesi del simbolisme ha estat revifada gràcies a la descoberta d'un altre neandertal dins de la cova de Shanidar (caram, sí que n'hi havia!) i que sembla que va ser enterrat en circumstàncies similars.

Restes de la mà esquerra de Shanidar Z

Aquest nou neandertal ha estat batejat amb el nom "Mazinger Shanidar Z". Les restes inclouen ossos del crani i del tors, i han estat datades en 70,000 anys. Tant la posició en què va ser col·locat el cadàver de Shanizar Z com el lloc on va ser dipositat indiquen que es tracta d'un enterrament deliberat (3).

Shanidar Z tenia la dentadura molt desgastada al moment de morir, cosa que indica que es tracta probablement d'un adult d'uns 40 a 50 anys, però no ha estat possible determinar-ne el sexe.

A més a més, els autors han indicat que aquest individu presenta un estat de preservació molt bo de la part petrosa de l'os temporal. L'elevada densitat d'aquesta estructura òssia podria fer possible l'extracció d'ADN.

Reconstrucció de la posició en què reposaven les restes de Shanidar Z

Els neandertals de Shanidar són molt interessants des d'un punt de vista genètic perquè aquesta és la zona geogràfica on se suposa que van coexistir amb els primers humans moderns que s'hi van barrejar, fa uns 60,000 anys.

Per descomptat, l'anàlisi del càlcul dental de Shanidar Z també serà de gran ajut a l'hora de conèixer els hàbits alimentaris d'aquests humans.

(1) https://www.persee.fr/doc/bspf_0249-7638_1968_num_65_3_8994

(2) https://www.cambridge.org/core/journals/cambridge-archaeological-journal/article/shanidar-iv-flower-burial-a-reevaluation-of-neanderthal-burial-ritual/C28BB4644C55E12ED64819A260A5055D

(3) https://www.cambridge.org/core/journals/antiquity/article/new-neanderthal-remains-associated-with-the-flower-burial-at-shanidar-cave/E7E94F650FF5488680829048FA72E32A/core-reader

El color d'ulls a la prehistòria

Curiosament, una de les primeres dades que volem saber d’unes restes fòssils és el seu color d’ulls. És un tret totalment superficial que no ens diu gairebé res de la persona ni tan sols dels seus avantpassats, perquè es troba determinat per un o dos gens (dels milers que en tenim). Deu ser per això que el color d’ulls pot variar entre germans i pares/fills. Aleshores, si és un tret tan superficial, aleatori i insignificant, com és que li donem tanta importància?

Possiblement hi té a veure el fet que és una de les primeres coses que veiem d’una persona. També ens ajuda a classificar-lo: és dels meus o no? Inconscientment, sentim més afinitat per un fòssil amb el mateix color d’ulls que nosaltres, encara que es tracti d’un húmer fragmentat. Aquest idea pot semblar estúpida, però veient les picabaralles i enveja que hi ha entre persones (i no estic parlant només de nens petits) pel color d’ulls ens demostra que els humans, en alguns coses, som encara molt primaris.

De moment, el fòssil d'ulls blaus més antic que tenim amb és Mr. Villabruna, un home que va viure fa uns 14.000 anys al nord d’Itàlia; totes les restes analitzades d’humans anatòmicament moderns (HAM) anteriors a Mr. Villabruna tenien els ulls marrons. El color d’ulls i de pell dels Neandertals és en bona part desconegut, però sembla que la majoria tenien els ulls i la pell bruna, i una minoria eren pèl-roigs.

Abans d’analitzar les restes de Mr. Villabruna, es pensava que els ulls blaus havien aparegut fa uns 10.000 anys al Caucasus, i que totes les persones amb aquest color d’ulls serien descendents d’un únic avantpassat. Ara cal tirar aquesta data alguns milenis enrere.

A partir d’aquests 14.000 anys, ens trobem que els ulls blaus es tornen relativament freqüents a Europa fins a l’arribada dels agricultors neolítics fa uns 7000 anys, majoritàriament d’ulls foscos. Així, tenim que la Braña (7000 BP), l’home de Cheddar (9000 BP) i Loschbour (8000 BP) tenien els ulls blaus, però l’Ötzi (5500 BP) els tenia marrons. A partir de l’edat del Bronze (4000 BP) trobem una barreja d’ulls blaus/marrons semblant a la de les poblacions actuals.

Si tenim en compte que els primers humans moderns eren de pell i ulls foscos, com és que els ulls blaus i la pell blanca van augmentar tan de pressa al vell món? De teories n’hi ha moltes i molt variades, que van des de “ells les prefereixen rosses i d’ulls blaus” a “l’home de Cheddar consumia quantitats enormes de peix blau per no patir deficiència en vitamina D”.

D'obligada recomanada lectura:

La forja genètica d’Europa. Una nova visió del passat de les poblacions humanes (Carles Lalueza-Fox, 2017)