Els genèticament únics Inuit

Paraules semblants encapçalaven la portada de diversos articles sobre un dels estudis més exhaustius que s'han fet fins ara de l'ètnia Inuit de Nunavik (Nunavimmiut), popularment coneguts com a esquimals (1). Els investigadors que han participat a l'estudi han volgut estudiar aquestes poblacions de l'Àrtic i conèixer una mica més les adaptacions que han desenvolupat en els darrers 12,000 anys i que els han permès sobreviure en condicions tan dures (com per exemple, temperatures per sota dels -40ºC). 

El contacte amb els europeus i el canvi radical en l'estil de vida (alimentació, rutina diària, cultura...) que han experimentat les poblacions indígenes del Canadà en pocs centenars d'anys s'han relacionat més o menys directament amb algunes patologies que afecten els Inuit a nivells significativament més alts que a la la població canadenca d'origen europeu, com ara malalties cardiovasculars i aneurisma cerebral.

L'anàlisi de mostres d'ADN de 170 voluntaris Inuit de Nunavik ha permès relacionar algunes variants genètiques que es troben en alta freqüència en aquesta població amb els trastorns esmentats.

Els autors també han estudiat la relació de la població Inuit, i han trobat que mostren una afinitat genètica major amb els Inuit de Groenlàndia, dels quals s'haurien separat fa ~10,500 anys, i les poblacions del nord-est de Sibèria. També es troben emparentats amb la població que habitava les regions àrtiques que s'estenen des l'est de Sibèria a Groenlàndia fins fa aproximadament 500 anys, anomenats paleoesquimals.

Curiosament, la majoria (>80%) d'Inuit no mostra evidència de barreja amb les poblacions europees ni aborígenes americanes actuals. Això contrasta amb el que s'observa amb la resta de poblacions indígenes del Canadà i els Estats Units, moltes de les quals mostren un % no menyspreable de barreja europea i/o africana segons els darrers estudis d'ADN (2). Potser per aquest motiu els Inuit són, d'entre els diferents grups de pobles aborígens del Canadà, els que mostren un % més elevat de coneixement de la seva llengua nadiua (66%) (3).

Algunes d'aquestes variants tenen un paper rellevant en el metabolisme de lípids i l'adhesió cel·lular, i sembla que favorables per a la dieta (rica en greixos) i condicions climàtiques extremes on han viscut els Inuit Nunavik durant mil·lennis, i que són molt diferents a la dieta i estil de vida occidentals.

Situacions similars les trobem en altres grups humans i espècies vegetals i animals, on un canvi brusc en les condicions ambientals (la majoria d'Inuit ja no tenen per què viure en un iglú dedicar-se a la  caça de foques i óssos polars, si així ho decideixen) ha derivat en un augment de patologies (incloses les esmentades) perquè el temps transcorregut no ha estat prou llarg per permetre l'aparició de mutacions beneficioses en el nou ambient. Afortunadament, els humans som prou adaptables, i la variació genètica entre dues poblacions qualsevol del planeta és relativament petita.

1. Genetic architecture and adaptations of Nunavik Inuit
2. Patterns of Admixture and Population Structure in Native Populations of Northwest North America
3. The Aboriginal languages of First Nations people, Métis and Inuit

Els orígens «tutti frutti» dels americans

Amèrica és possiblement un dels continents on la gent està més obsessionada amb el tema raça i orígens. Orgull? Privilegi? Vergonya? Aquests són alguns dels termes que han utilitzat tradicionalment els americans per designar els seus avantpassats. Degut a l’estigmatització de certs components ancestrals que ha donat peu a nombroses falsificacions i llegendes, molts americans han viscut i viuen enganyats pel que fa referència als seus orígens. Afortunadament, la ciència ha avançat prou per permetre’ns resoldre aquestes i d’altres qüestions sobre el «melting pot» que és Amèrica a dia d’avui. 

Els principals components ancestrals dels americans segons Ongaro et al. (2019)

En aquest aspecte, durant l'última dècada han aparegut alguns estudis que han intentat respondre a les tan famoses preguntes que es fan els americans d’arreu del continent dia rere dia: «qui som i d’on venim?» Sembla que l’últim estudi publicat sobre la genòmica de poblacions americanes (1) confirma certs esdeveniments històrics, com ara que bona part dels argentins són descendents d’italians i que tret dels EUA, la majoria d’avantpassats europeus de la resta de països americans eren espanyols i/o portuguesos. L’estudi no ha inclòs mostres del Canadà, un país amb una diversitat cultural força gran a dia d’avui i amb una història complexa pel que fa a interaccions entre indígenes i colonitzadors. 

Els resultats d’aquest últim estudi són molt similars a un que va aparèixer el 2015 (2) i els seus resultats són poc sorprenents en el sentit que confirmen el que ja havia sabíem: el component africà és més elevat a la part est del Brasil (>40%), en els afro-americans (>70%) i a les illes Barbados (>80%) mentre que l’amerindi augmenta a mesura que ens desplacem cap a l’oest (>40%). D’altra banda, el component europeu és pràcticament l’únic present a la població blanca dels EUA (>98%) i és el més abundant a bona part d’Amèrica Llatina (40-60%) i en algunes illes del Carib com ara Puerto Rico (>50%). 

D’altra banda, l’estudi també ha permès identificar subgrups dins de cadascun dels tres grups principals (europeus/amerindis/africans). Així, hem pogut saber que entre els avantpassats europeus dels argentins i estatunidencs hi havia un bon grapat d'italians. També que francesos, britànics i jueus van immigrar principalment als EUA, i espanyols i portuguesos es van desplaçar principalment als països hispanoparlants i lusoparlants. D’altra banda, els avantpassats africans de bona part dels americans actuals serien descendents d’ètnies que avui en dia habiten Benín, la Costa d’Ivori i Nigèria excepte a la població de Salvador (Brasil), on una part significativa dels esclaus africans sembla que va ser importada d’Angola i Namíbia. He trobat a faltar un anàlisi més detallat del component amerindi de les poblacions estudiades (els autors han dividit aquest component en «America1, America2 i America3»). 

Les conclusions generals és que la població d’Amèrica ha canviat profundament en els darrers 500 anys (és molt poc en comparació amb els >12,000 des de l’arribada dels primers pobladors des de Sibèria) i les poblacions autòctones han estat substituïdes en bona mesura a la major part del continent, sobretot als EUA, al Brasil i al Carib. 

1. The Genomic Impact of European Colonization of the Americas
2. The Genetic Ancestry of African Americans, Latinos, and European Americans across the United States

Noves pistes de la colonització d’Amèrica

Poques coses hi ha més debatudes dins del món de l’antropologia que el poblament del continent americà. És habitual recordar als indígenes d’aquest continent que els seus avantpassats van immigrar d’Àsia, cosa que, per exemple, no es fa amb els africans, asiàtics o europeus.

El cert és que els indicis més antics de presència humana a Amèrica no van més enllà de 15.000 anys. Hi ha alguns jaciments anteriors a aquesta data, com ara el de Topper (Estats Units), Monte Verde (Xile) i Pedra Furada (Brasil), però no estan àmpliament acceptats. D’altra banda, sembla que els Neandertals tampoc no van arribar a trepitjar mai el continent americà ni tampoc els Denisovans, que es van atreviramb l’Himalaya però no amb la serralada andina.

Els dos exemplars paleo-indis més antics analitzats fins ara, Anzick-1 (Estats Units, 12.000 anys) i l’home de Kennewick (Estats Units, 9.000 anys) han confirmat que tots dos es troben molt més emparentats amb els amerindis actuals que amb cap altra població del món. Curiosament, tant l'un com l'altre semblen ser més propers als indígenes de Centre i Sud-Amèrica que no pas als de nord-Amèrica actuals. Això significa que el poblament d’Amèrica va ser probablement més complex del que ens imaginem.

Un nou estudi ha pogut recuperar ADN d’un tercer exemplar de 11.500 anys trobat a Alaska i batejat com a “USR1”. Aquest individu (un nadó) pertanyia a una població que seria ancestral a tots els amerindis actuals de Nord i Sud-Amèrica. Aquesta població ancestral s’hauria separat de la resta d’asiàtics continentals fa uns 25.000 anys, i hauria rebut influix d’una població siberiana més emparentada amb els europeus actuals en fa 20-25.000.

La població d'USR1 seria ancestral als indis de Nord i Sud-Amèrica.

Els avantpassats d’USR1 haurien arribat al continent americà provinents de Sibèria fa 15-20.000 anys, i haurien començat a estendre’s per tota Amèrica en fa 14-17.000 anys. Així mateix, els investigadors han detectat flux gènic d’una altra població siberiana al nord del continent americà, i una migració de Nord Amèrica als avantpassats dels Inuit que seria posterior a l’arribada dels primers americans a la regió.

Aquest no és l’únic model proposat, perquè hi ha encara moltes incògnites a resoldre. Per exemple, no està clar si la divisió entre Nord i Sud-Amèrica es va produïr abans o després de l’arribada al continent americà. Tampoc no està clar si la cultura Clovis hauria estat la primera en arribar al continent, o bé n’hi hauria d’anteriors, com indica el jaciment de Monte Verde (Xile, 14.800 anys).

Denisovans: els humans increïbles

Van existir des que el temps era temps. El seu nom el deuen al dit petit d’un infant que va ser trobat a la localitat de Denisova. No sabem quan van desaparèixer, emportant-se amb ells tot un món fascinant i desconegut. Tampoc sabem quan van aparèixer, d’on venien ni on vivien. Sabem és que la seva herència persisteix avui en bilions d’éssers humans actuals d’arreu del planeta. Podrien haver inspirat certes llegendes com la del Yeti i el Bigfoot. Van habitar la serralada del Tibet sense necessitat d’emprar cordes, sabates especials ni bombones d’oxígen. La seva herència hauria permès la ràpida i exitosa adaptació d’aquells africans desorientats a climes extrems. Sabem que preferien fer l’amor abans que la guerra amb els veïns Neandertals. Sabem que portaven l’herència d’una espècie humana molt antiga i desconeguda. Però no sabem quin aspecte tenien ni com viviem. Resumint: no sabem qui eren.

Estem parlant d’un dels éssers més fantàstics i sorprenents que han habitat el nostre planeta: els Denisovans.

L’anàlisi del seu ADN nuclear (que es rep dels dos progenitors) indica que els Denisovans es trobaven una mica més emparentats amb els Neandertals que amb els Moderns. Al mateix temps, el seu ADN mitocondrial (el que es transmet només a través de la mare) indica que serien descendents d’una població molt antiga que s’hauria separat de la branca dels Neandertals/Moderns fa més d’un milió d’anys. També tenim evidència que s’haurien barrejat amb els primers en diverses ocasions, com testifica la Denny, una nena que tindria un pare Neandertal i una mare Denisovana.

Les restes fòssils són molt escasses, però en qualsevol cas indicarien que les seves falanges eren de tipus “arcaic”, és a dir, relativament robustes i més semblants a les dels Neandertals que a les dels Moderns.

A banda de l’aspecte, dues qüestions del tot desconegudes és on habitaven i quan es van extingir. Les restes analitzades s’han trobat a l’Àsia central, però el seu ADN és més abundant en Australians i Melanesis que no pas a les poblacions asiàtiques del continent. Una possibilitat és que el seu hàbitat inclogués també bona part del sud-est asiàtic.

Després tenim evidència que hi havia diferents poblacions Denisovanes, i que aquestes s’haurien creuat independentment amb els Moderns. Una d’aquestes poblacions hauria contribuït als Melanesis, Australians i Indis, mentre que l’ADN d’una segona població només es trobaria present en poblacions de l’est asiàtic, com ara xinesos i japonesos.

Els denisovans s'haurien creuat amb els humans moderns almenys en dues ocasions.

Com que no hi ha evidència concloent* d’ADN denisovà en poblacions ameríndies, una possibilitat és que aquests homínids s’extingissin després del poblament d’Amèrica, fa menys de 20.000 anys. En altres paraules: la seva extinció seria relativament recent.

*Discutit: hi ha estudis (1,2) que sí que han detectat un component denisovà en aquestes poblacions.