45,000 anys d'humans moderns a Europa

Europa no existeix. Bulgària tampoc. Tot són imaginacions dels homes. El que existeix, en canvi, és la cova de Bacho Kiro i les seves restes humanes datades en 45,000 anys. 

Datació directa de sis restes humanes trobades a Bacho Kiro

Tothom està pendent dels anàlisis d'ADN d'aquests humans. Està clar que eren humans els qui van produir tot un seguit de penjolls, pedres polides i altres artefactes. Ho diuen les seves dents. Ho diu el seu ADN mitocondrial (ADNmt) (1).

La gran pregunta que ens fem és si eren humans moderns, neandertals o alguna altra cosa, com ara una barreja exòtica de denisovans, neandertals, moderns i alguna altra espècie o espècies per descobrir.

L'equip que ha analitzat l'ADNmt, preservat en les dents d'aquests humans prehistòrics, ha arribat a la sorprenent conclusió que eren humans moderns. Per tant, queda clar que aquests van arribar al continent imaginari que avui dia anomenem Europa fa més de 45,000 anys. 

Llinatges mitocondrials dels sis individus estudiats (vermell) i comparats amb la resta de clades d'humans actuals i extingits

Tothom s'ha sorprès positivament amb la dada: els bacho-kirians eren moderns, segons els seus llinatges d'ADN mitocondrials. En concret, estaven més emparentats amb les poblacions de fora d'Àfrica.

Els seus llinatges són molt antics, i no es troben presents a cap població moderna. Alguns d'ells són similars a l'haplogrup N* que portava Oase 1, un altre humà modern que va viure a Romania fa més de 40,000 anys (2).

I encara més: els seus artefactes mostren similituds amb el Xatelperronià, un tipus d'indústria que va aparèixer fa 45,000 anys a l'oest d'Europa i que s'ha associat als "darrers" neandertals (3). Això fa pensar als investigadors que hi podria haver hagut intercanvis culturals entre els dos grups humans.

Artefactes trobats a Bacho Kiro.

La història encara no ha acabat, i els investigadors ja han dit que en aquests moments estan analitzant l'ADN nuclear (que aporta molta més informació que el mitocondrial, que només es transmet per via materna) per a aclarir els orígens d'aquests bacho-kirians.

L'estudi ha estat publicat a la prestigiosa revista Nature, com no podria ser de cap altra manera tenint en compte que els estudis d'ADN antic estan tant de moda.

Alguns antropòlegs, com ara Chris Stringer, han comentat les possibles repercussions dels resultats d'aquest estudi.

Hi ha evidència que hi hauria hagut intercanvis culturals i genètics entre neandertals i moderns, però sembla que els últims neandertals no es van barrejar amb els nouvinguts (4).  Per tant, encara tenim molts interrogants per resoldre.

(1) Initial Upper Palaeolithic Homo sapiens from Bacho Kiro Cave, Bulgaria

(2) An Early Modern Human From Romania With a Recent Neanderthal Ancestor

(3) Palaeoproteomic evidence identifies archaic hominins associated with the Châtelperronian at the Grotte du Renne
(4) Reconstructing the genetic history of late Neanderthals

Les hienes podrien haver acompanyat els primers homínids que van colonitzar Euràsia

Jo sempre ho dic: amb els animals, tot és divertit i interessant. Sense ells, el món es tornaria un lloc gris, buit i insípid. I un dels animals que més admirem en aquest blog són les hienes.

Les hienes eren els companys inseparables dels nostres estimats homínids, amb els quals, probablement, no hi tenien massa bona relació. Erectus? Habilis? Antecessors? Predecessors? No importa. Tota carn és bona!

Actualment tampoc no ens les estimem gaire, les hienes. Ens agrada el lleó, el llop, l'estruç, la girafa i l'elefant, però no la hiena. La hiena és un animal traïdor, carronyer, lladre, covard. 

I no obstant això, les hienes i els homínids ens assemblem molt, potser més del que ens pensem. 

Precisament, l'estudi de diversos paleogenomes de hienes mostra que un grup d'aquestes molt probablement va abandonar l'Àfrica per colonitzar Euràsia fa uns 2.5 milions d'anys (1).

Que tant hienes com humans s'expandissin fora d'Àfrica més o menys al mateix temps fa pensar que algun canvi ambiental podria haver propiciat la migració de diverses espècies animals, com ara la desforestació i el predomini de la sabana.

El grup de hienes d'Euràsia van donar lloc a la hiena de les cavernes, extingida fa almenys 10.000 anys. El llinatge africà va derivar en la hiena tacada, que actualment no corre risc d'extinció.

Per què dic que les hienes i els homínids ens assemblem més del que ens pensem? Doncs molt senzill: sembla que després de separar-se, fa 2.5 milions d'anys, la hiena tacada i la hiena de les cavernes van intercanviar gens diverses vegades.

No només això, sinó que certs gens introgressats es troben a molt alta freqüència al llinatge recipient, cosa que indica que devien ser lleugerament avantatjosos. 

Els llinatges mitocondrials no mostren una separació clara entre la hiena de les cavernes i la hiena tacada.

I per últim, una altra cosa que també hem observat en els neandertals: l'ADNmt i l'ADN genòmic no segueixen la mateixa història evolutiva. 

L'ADN genòmic mostra una separació clara entre la hiena de les cavernes i la hiena tacada, però això no és així quan s'estudia l'ADNmt, ja que no trobem una separació clara entre les dues espècies en estudiar aquest tipus d'ADN.

Ja ho veieu, trobem moltes més semblances entre humans i hienes que no pas diferències quan ens fixem en l'ADN. Al cap i a la fi som tots una colla d'animals.

1. Hyena paleogenomes reveal a complex evolutionary history of cross-continental gene flow between spotted and cave hyena

La peculiar història dels cromosomes Y neandertals

M'agradaria poder deixar de parlar de neandertals, però és que no paren de sortir estudis interessantíssims!

Fa poc vam saber que alguns neandertals portaven un ADN mitocondrial (ADNmt*) que era més similar al de les poblacions actuals que no pas al d'altres homínids, com ara els denisovans i els seus avantpassats H. heidelbergensis (1).

*L'ADNmt es transmet per via materna, i el fet que sigui més petit i en tinguem moltes més còpies que no pas d'ADN genòmic fa que sigui més fàcil de recuperar i estudiar que no pas aquest últim. 

L'ADNmt dels avantpassats neandertals va ser reemplaçat per llinatges africans fa uns 400.000 anys.

L'ADN genòmic explica una història diferent de l'ADNmt: neandertals i denisovans estan més emparentats entre sí que no pas cap d'ells als humans moderns. Fins i tot hi ha gent que parla de "neandersovans/denisothals" per a referir-se a aquesta branca d'homínids.

D'entre totes les explicacions possibles, la més plausible és que, en algun moment, una població africana es va endinsar a les terres neandertals i va acabar reemplaçant tots els llinatges d'ADNmt previs.

Aquest nou estudi indica que una cosa semblant va passar amb el cromosoma Y neandertal: els pocs llinatges estudiats fins ara, pertanyents a tres neandertals, són significativament més similars als que trobem a les poblacions modernes que no pas als de dos denisovans (2).

Els cromosomes Y neandertals formen un clade amb els dels humans moderns respecte els denisovans, però són alhora més divergents que l'haplogrup més ancestral trobat en poblacions actuals, l'A00.

Aquest haplogrup només es troba a molt baixa freqüència en poblacions de l'oest d'Àfrica i els seus descendents (3), i hauria divergit de la resta fa almenys 250.000 anys segons aquest estudi.

Els cromosomes Y neandertals formarien un grup independent dels dels humans moderns.

Els cromosomes Y neandertals i els dels humans moderns haurien divergit fa uns 370.000 anys, un temps significativament menor que els 700.000 anys estimats per a la divergència dels cromosomes Y denisovans dels del llinatge representat pels neandertals/humans moderns.

La qüestió és sorprenent tenint en compte que no hi ha indicis d'introgressió de poblacions d'H. sapiens al genoma dels neandertals que van viure fa 40-50.000 anys (4). 

Per tant, la contribució genètica d'aquest hipotètic grup africà devia ser limitada, però suficient per a reemplaçar el seu ADNmt i cromosomes Y.

Però, per què? Per què aquesta població africana va reemplaçar tots els haplogrups neandertals de l'ADNmt i el cromosoma Y fa més de 300.000 anys? Que no els hi servien, els que tenien abans?

Bé doncs, sembla que no del tot. Els haplogrups africans podrien haver estat una mica més diversos i portar menys mutacions deletèries, que solen acumular-se en poblacions petites on hi ha molta endogàmia.

Fent simulacions, els autors han trobat que només cal introduir un  percentatge limitat d'introgressió (al voltant del 5%) i una lleugera disminució de la fitness degut a mutacions deletèries (2%) als seus cromosomes Y per a explicar el que observem.

És possible que els efectes de les mutacions deletèries fossin encara més dràstics en el cas del cromosoma Y que no pas de l'ADNmt, on s'hi troben molts gens relacionats amb la fertilitat. 

És curiós que últimament s'hagi parlat tant de les incompatibilitats genètiques entre humans moderns i neandertals, i que s'hagin trobat indicis de selecció negativa al cromosoma Y en poblacions no-africanes. 

El crani d'Apidima 1 indica possibles migracions des d'Àfrica a Euràsia fa >200.000 anys.

Per tant, aquests cromosomes Y "africans" dels neandertals també devien començar a perdre la fitness en algun moment... no sé si m'explico.

A les poblacions no-africanes, sembla que l'ADN neandertal es troba infrarepresentat al cromosoma Y respecte la resta del genoma (també és el cas del cromosoma X i a prop de regions gèniques).  

Aquesta dada s'ha interpretat com que les diferències genètiques entre els dos grups humans haurien estat prou notables per a donar lloc a incompatibilitats a l'hora de tindre descendència (5). 

Sorprenentment, ara veiem que aquests cromosomes Y neandertals són més propers als dels humans moderns que els dels denisovans, fet que també s'observa en el cas de l'ADNmt. 

Quants "Fora d'Àfrica" hi ha hagut en els darrers 700.000 anys? Podrem identificar mai aquesta població africana? Podria estar relacionada amb els fòssils d'Apidima (6)? 

1. Deeply divergent archaic mitochondrial genome provides lower time boundary for African gene flow into Neanderthals

2. The evolutionary history of Neandertal and Denisovan Y chromosomes

3. Ancient West African foragers in the context of African population history

4. Reconstructing the genetic history of late Neanderthals

5. The Genetic Cost of Neanderthal Introgression

6. Apidima Cave fossils provide earliest evidence of Homo sapiens in Eurasia

El neandertal de Chagyrskaya: endogàmia, ganglis basals i matemàtiques.

Ja tenim el tercer genoma neandertal (gairebé) publicat!

Es tracta d'un neandertal que va viure a la cova de Chagyrskaya, a les fredes muntanyes d'Altai fa uns 80.000 anys, i que formaria part d'un tercer llinatge neandertal desconegut fins ara (1).

La cova de Chagyrskaya

La publicació d'aquest genoma probablement té relació amb les excavacions que s'hi estan duent a terme, i que indiquen que la cova va ser ocupada per almenys dos grups diferents de neandertals, el darrer dels quals va habitar la regió fins fa uns 49.000 anys i estaria emparentat amb neandertals d'Europa de l'est (2). 

Les dades genètiques i arqueològiques indiquen que els primers neandertals haurien arribat a Sibèria fa almenys 120.000 anys (3), i sembla que haurien estat reemplaçats en fa uns 90.000 per un llinatge més proper als neandertals europeus.

Curiosament, els neandertals de la primera migració sembla que van intercanviar material genètic amb un grup d'humans moderns (4). En canvi, aquest component no el trobem al neandertal de Chagyrskaya ni tampoc als neandertals de més a l'oest.

Alguns d'aquests darrers s'haurien barrejat amb els denisovans, tal com ho testifica la Denny, que tenia un pare d'aquest darrer grup i una mare neandertal (5), i també diversos genomes de denisovans que tenen un percentatge significatiu de gens neandertals.

Si hem de fer cas del que ens diuen els genomes dels homínids, Sibèria es va convertir durant bona part del pleistocè un dels punts més calents del planeta. 

Curiosament, la mare de la Denny estaria emparentada amb aquest neandertal de Chagyrskaya però no amb el neandertal d'Altai que va viure en una cova del mateix nom situada a 100 km uns 30.000 anys abans i que representaria una via morta.

També seria una via morta el mateix neandertal de Chagyrskaya, que aparentment no ha deixat rastre en les poblacions actuals. 

Per tant, les muntanyes d'Altai haurien estat al mateix temps un punt de trobada i un punt de no retorn per a molts llinatges d'homínids que hi van passar.

Almenys dues migracions neandertals independents a Sibèria.

De manera similar al neandertal d'Altai, representant de la primera migració a Sibèria, el de Chagyrskaya també hauria viscut en grups reduïts d'un màxim de 60 individus.

La prova és que els quocients d'endogàmia dels neandertals siberians són significativament superiors al de les poblacions actuals, al dels denisovans estudiats fins ara i al del neandertal que va viure fa uns 50.000 anys a Vindija (Croàcia).

És possible hi tingui a veure el fet que Sibèria representés l'extrem més oriental de l'hàbitat dels neandertals, i que en aquelles terres hi hagués una densitat de població molt més baixa que a l'Europa de l'est.

A banda de les afinitats genètiques, els autors han remarcat que s'observa un bon nombre de mutacions en els genomes dels tres neandertals  que haurien resultat en canvis en el funcionament dels ganglis basals del cervell a l'estriat.

No se sap el per què de tot això, però és possible que aquestes estructures tinguessin una funció peculiar en els neandertals. Així mateix, també s'han detectat canvis en gens que s'expressen en regions del parietal associades amb la parla i el raonament matemàtic.


1. A high-coverage Neandertal genome from Chagyrskaya Cave
2. Archaeological evidence for two separate dispersals of Neanderthals into southern Siberia
3. The complete genome sequence of a Neanderthal from the Altai Mountains
4. Ancient gene flow from early modern humans into Eastern Neanderthals
5. The genome of the offspring of a Neanderthal mother and a Denisovan father

Fantasmes africans (III): els neandertals.

Els neandertals aparentment no van emigrar mai a l'Àfrica, però en canvi els seus gens sembla que sí que hi haurien arribat.

Almenys aquesta és la conclusió d'un nou estudi (1) segons el qual els africans portarien ADN neandertal, a diferència del que es creia fins ara seguint la línia del primer estudi que va examinar el genoma neandertal (2).

La contribució neandertal a les poblacions africanes seria significativa i es deuria a migracions prehistòriques d'Euràsia a l'Àfrica.

Utilitzant un nou model probabilístic anomenat IBDmix, el nou estudi ha arribat a la conclusió que la pràctica totalitat d'africans porta traces d'ADN neandertal degut a migracions prehistòriques des d'Euràsia. 

El fet que no haguem estat capaços de detectar-ho fins ara s'explica perquè aquest ADN havia quedat emmascarat en considerar els models previs que les poblacions africanes no portaven gens neandertals.

Que els africans de l'est com ara els etíops, els somalis o els massai, i els del nord estan emparentats amb els europeus i els asiàtics de l'oest ho sabíem de fa molt de temps. 

El que no sabíem, o no teníem tan clar és que, aparentment *tots* els africans tindrien avantpassats de fora d'Àfrica, incloent-hi els de l'oest i els del sud. 

Almenys això és el que indica l'anàlisi del seu ADN, ja que els neandertals no haurien emigrat mai físicament a l'Àfrica [que sapiguem], i per tant, els seus gens hi haurien arribat molt després que aquests s'extingissin.

Un estudi anterior hauria arribat a una conclusió similar (3): els africans de l'oest, com ara els iorubes serien parcialment descendents d'una migració prehistòrica emparentada amb els europeus actuals que portaria ADN neandertal.

El percentatge d'ADN neandertal que s'ha donat per als africans actuals és del 0.3%, que seria aproximadament 1/7 part del que trobem a les poblacions d'Euràsia, Oceania i Amèrica (2%). 

Falta determinar quan s'hauria produït aquesta migració des d'Euràsia a l'Àfrica, i si hauria afectat totes les poblacions africanes actuals.

L'estudi ha rebut algunes crítiques del genetista David Reich, expert en ADN antic, qui ha explicat en una entrevista al New York Times que aquests fragments d'ADN neandertal en africans serien en realitat fragments d'ADN humà modern en neandertals (4).

COM, COM, COM?!!

Si ho recordeu, les poblacions neandertals d'Altai portarien un petit % d'ADN d'un llinatge humà fantasma emparentat amb els Homo sapiens (5). 

Seguint la línia de David Reich, aquests fragments podrien haver-se preservat únicament en algunes poblacions africanes, i fer-nos pensar que hi van arribar mitjançant introgressió, quan en realitat representarien variació genètica ancestral.

De totes maneres, els autors asseguren que han revisat les dades una vegada i una altra, i que estan força convençuts dels seus resultats. 

De manera que sembla que l'ADN neandertal es trobaria present a tots els grups humans estudiats fins ara. Una dada que m'imagino que els faria molt feliços. (:D :D :D)

1. Identifying and Interpreting Apparent Neanderthal Ancestry in African Individuals
2. A Draft Sequence of the Neandertal Genome
3. Limits of long-term selection against Neandertal introgression.4. Neanderthal Genes Hint at Much Earlier Human Migration From Africa
5. Ancient gene flow from early modern humans into Eastern Neanderthals

Fantasmes africans (II): evidència d'introgressió arcaica a l'oest d'Àfrica.

No, encara no ha acabat la saga de llinatges fantasma africans. De fet, si fos per la quantitat d'articles que han sortit durant els darrers cinc anys, la podria allargar almenys deu capítols més, però -de moment- tampoc no és el meu objectiu.

Els nadius d'aquest continent poden arribar a pensar que els científics juguen a ser Déu, car és bastant arriscat inferir qui són i d'on vénen els avantpassats d'algú si no disposes ni tan sols de restes humanes -motiu pel qual s'empra l'expressió "llinatge fantasma".

Aquests conceptes també els hem vist aplicats en el cas dels no-africans, però res en comparació amb l'Àfrica. Potser la diferència rau en què la genètica de les poblacions humanes d'aquest continent és molt més complexa (i menys estudiada) que la d'Euràsia o Amèrica.

De totes maneres, no ens oblidem dels superarcaics, aquells meravellosos i valents homínids que van abandonar l'Àfrica per a colonitzar les inhòspites terres d'Euràsia fa gairebé dos milions d'anys, i que haurien deixat algun rastre genètic en les poblacions actuals (1).

Però bé, anem de cara al gra que és tard i vol ploure: un estudi independent ha trobat nous indicis d'introgressió en quatre poblacions de l'oest d'Àfrica: iorubes, mendes, esans i gambians.

En concret, entre el 2% i el 19% dels genomes d'aquestes poblacions tindria l'origen en un llinatge humà que va divergir de la branca que va donar lloc a l'Homo sapiens ABANS que els neandertals i els denisovans (2).

Model previ al present estudi (A) i el model que s'ajusta millor a les dades segons l'estudi (B), i que contempla l'existència d'una població "fantasma" africana.

Aquest llinatge humà ha estat anomenat "població fantasma africana" pels autors, i s'hauria separat dels avantpassats dels neandertals/denisovans i dels humans moderns fa uns 0.62 milions d'anys (entre 0.36 i 0.97 milions d'anys amb un interval de confiança del 95%). 

Si penseu que això és molt, tingueu en compte que hi ha indicis d'introgressió amb poblacions que van divergir de la branca Homo sapiens fa més de QUATRE MILIONS I MIG d'anys. Aquests concretament vénen d'una proteïna de la saliva (MUC7), però no per això s'han de prendre menys seriosament (3).

Els autors han estimat que aquesta introgressió hauria tingut lloc fa uns 43.000 anys (entre 6000 i 124.000 anys amb un interval de confiança del 95%). Per tant, seria posterior a la introgressió neandertal (>50.000, (4)), encara que a l'esquema hi surti al revés. Als números se'ls fa dir el que es vol.

Per tant, és probable que aquesta barreja no afectés tots els llinatges africans si tenim en compte que aquests van divergir entre sí força abans d'aquesta data (5) [també comentat aquí, òbviament!]. Tot i així, no s'esmenta si aquesta població fantasma africana hauria deixat empremta genètica a la resta d'africans.

En canvi, els autors han trobat indicis que entre el 4% i el 17% del genoma de les poblacions de fora d'Àfrica (incloent-hi europeus i xinesos de l'ètnia Han) derivaria d'aquest aquest llinatge, però els autors no hi han entrat gaire en detall. Esperem que ho facin en un futur proper...

La majoria de comentaris que he llegit sobre aquest estudi critiquen que els intervals, tant pel que fa a la contribució genètica de la població fantasma africana com els temps de divergència, són en general molt amplis. A més, només s'han estudiat a fons algunes poblacions de l'oest d'Àfrica.

Veurem quines sorpreses ens prepara el futur, i si tornem a sentir a parlar d'aquesta població fantasma africana, o pel contrari aviat cauran en l'oblit com han fet moltes estrelles del pop, i també altres llinatges arcaics com els "Xe", predits a partir de la meravellosa intel·ligència artificial (6) (AI, ai, ai...).

1. Neanderthal-Denisovan ancestors interbred with a distantly related hominin
2. Recovering signals of ghost archaic introgression in African populations.
3. Archaic Hominin Introgression in Africa Contributes to Functional Salivary MUC7 Genetic Variation
4. The Date of Interbreeding between Neandertals and Modern Humans

5. Ancient West African foragers in the context of African population history
6. Approximate Bayesian computation with deep learning supports a third archaic introgression in Asia and Oceania

Fantasmes africans (I): els quatre llinatges d'humans moderns

L'Àfrica ha estat fins ara un continent oblidat pel que fa a l'anàlisi d'ADN antic. En comparació, tenim centenars de mostres d'Europa de diverses èpoques (mesolític, neolític tardà, neolític primerenc, paleolític mitjà i superior, epipaleolític, edat del ferro, edat mitjana...). 

Localització del jaciment arqueològic Shum Laka al Camerun.

El motiu principal d'aquesta escassetat d'ADN de mostres prehistòriques africanes són les condicions climàtiques, que fan que sigui molt difícil recuperar ADN antic amb prou quantitat i qualitat per als anàlisis.

Com que a l'Àsia i Amèrica també hi ha escassetat d'ADN antic, sospito que hi ha altres motius a banda del clima. Potser els científics africans i asiàtics estan menys interessats en conèixer la història genètica de la seva regió.

És una pena, perquè la meva sensació és que l'Àfrica guarda informació molt rellevant pel que fa a l'evolució humana, informació sense la qual no ens serà possible reconstruir els esdeveniments esdevinguts durant els últims dos milions d'anys.

Interior del jaciment de Shum Laka

Fins i tot he arribat a llegir que el Fora d'Àfrica, la teoria que s'ha acceptat com a universalment vàlida des de la dècada dels 80, podria patir modificacions importants en els propers anys. I una sèrie d'articles apareguts en els darrers mesos apunten en aquesta direcció.

El model que ens van ensenyar als millennials a l'escola de "TOTS els humans son originaris d'un petit grup que va viure a l'Àfrica fa 200.000 anys i va reemplaçar tota la resta de llinatges pre-moderns" està patint modificacions importants gràcies a l'ADN antic.

Un nou estudi (1) indica que l'Àfrica hauria estat poblada per almenys quatre llinatges d'humans moderns (Homo sapiens) fins fa 50.000 anys. Alguns d'aquests llinatges s'haurien barrejat donant lloc a les poblacions actuals d'Àfrica, mentre que d'altres s'haurien extingit gairebé completament.

En aquest estudi s'han analitzat restes de quatre individus juvenils del jaciment de Shum Laka, al nord-oest del Camerun, datats en 3000-8000 anys abans del present. Un dels nens portava l'haplogrup A00 al cromosoma Y, una de les branques més ancestrals i que només es troba en homes camerunesos i a molt baixa freqüència.

Curiosament, aquests individus no estan estretament emparentats amb els pobladors actuals de l'oest d'Àfrica, i en canvi mostren més similituds amb els habitants contemporanis d'Àfrica central. 

És complicat! Esquema dels tres llinatges ancestrals dels quals serien descendents la majoria de poblacions actuals (1, 2 i 3) i el llinatge "Fantasma Modern" (Ghost modern), que hauria contribuït només a les poblacions de l'oest d'Àfrica. La majoria de poblacions africanes actuals de qualsevol punt del continent són producte de la barreja de dos o més llinatges ancestrals, incloent-hi el Fantasma Modern.

Això indicaria que hi va haver importants migracions i reemplaçaments poblacionals fa <3000 anys a l'oest d'Àfrica. L'anàlisi del l'ADN d'aquests quatre individus ha permès descobrir l'existència de quatre llinatges d'humans a l'Àfrica, que van començar a expandir-se i diversificar-se des de l'est d'Àfrica fa 300-200.000 anys.

Un d'aquests llinatges hauria originat els caçadors-recol·lectors del sud del continent, com ara els Khoisan. Un altre seria ancestral a les poblacions d'Àfrica central, com ara els Mbuti, els Aka i els quatre individus del jaciment de Shum Laka.

Un altre llinatge hauria originat els actuals africans de l'oest (incloent-hi els Mende, Bantús, Yoruba i llinatges nord-africans com ara el representat per individus de la cultural Iber-Mauritana de Taforalt), els africans de l'est actuals i tots els no-africans.

Un quart llinatge fins ara desconegut hauria contribuït només a algunes poblacions de l'oest d'Àfrica com ara els Yoruba i els Mende. Aquest llinatge, que hauria divergit de la resta fa 250-200.000 anys i s'hauria barrejat posteriorment amb els avantpassats dels grups esmentats, ha estat batejat amb el nom de "Fantasma Modern".

Gràfic inferit a partir de l'anàlisi dels genomes dels individus de Shum Laka on s'hi mostra el parentiu genètic entre poblacions actuals africanes (les no-africanes es troben representades pels francesos) i extingides (el neandertal d'Altai i un llinatge "fantasma arcaic" africà), i les proporcions amb què cadascuna de les poblacions extingides hauria contribuït a les actuals.

També hi ha certa evidència genètica de l'existència d'un llinatge que hauria divergit molt abans que els quatre esmentats, i que els autors han anomenat "Fantasma Arcaic".

Aquest llinatge arcaic hauria fet una petita contribució genètica (2-3%) a la majoria de poblacions de l'oest d'Àfrica actuals, com ara els Yoruba i els Mende.

Les conclusions de l'estudi de Shum Laka són sorprenents: si només amb quatre individus d'un sol jaciment arribem a resultats tan sorprenents, imagineu-vos quan en tinguem centenars!

(1) Ancient West African foragers in the context of African population history

PDF: https://reich.hms.harvard.edu/sites/reich.hms.harvard.edu/files/inline-files/2020_Lipson_Nature_ShumLaka.pdf 

Superarcaics: no tot el que no és modern és arcaic

Comencem pel principi: l'ADN genòmic indica que neandertals, denisovans i humans moderns comparteixen un avantpassat comú que va viure fa uns 700.000 anys. Aquest homínid probablement va viure a l'Àfrica (1). 

Crani d'Homo georgicus

Fins aquí tot bé. Ara vénen els problemes. Tenim fòssils a Euràsia datats en més d'un milió d'anys. Em refereixo a l'Homo antecessor, l'Homo erectus i l'Homo georgicus.

La seva presència indica que hi va haver diverses expansions fora d'Àfrica en els darrers dos milions d'anys, tot i que no és possible saber quantes ni si han contribuït a les poblacions actuals o passades.

I és aquí on la genètica és de gran utilitat: un nou estudi ha trobat evidència que hi ha hagut almenys tres grans expansions fora d'Àfrica: la primera va ocórrer fa uns dos milions d'anys, la segona fa 0.7 milions i la última fa "només" 50.000 anys (2).

No sabem què va passar amb aquests homínids, anteriors als denisovans i neandertals: es van extingir degut a causes naturals? Van mutar a una nova espècie? Es van barrejar amb els invasors?

Només tenim una cosa clara: si els neandertals i denisovans es diuen arcaics (en contraposició amb els "moderns", que seríem nosaltres), el georgicus, l'erectus i companyia serien més que arcaics: correcte, el seu nom és el de SUPERarcaics.

Esquema que resumeix el model de l'estudi. X: Africans. Y: Europeus. N: Neandertals. D: Denisovans. S: Superarcaics.

No, no estic fent broma, aquest nom està en ús i ningú (aparentment) hi ha posat cap pega. El problema vindrà quan es trobi que hi hagi arcaics més arcaics que els superarcaics, però de moment millor que posem un punt i apart perquè les coses ja són prou complicades.

No ens és possible determinar a quina espècie pertanyen els homínids superarcaics. Aquests han estat identificats amb models matemàtics mitjançant l'anàlisi comparatiu dels genomes denisovans, neandertals i humans moderns.

Els models que millor encaixen són aquells on l'evolució de les tres (sub)espècies humanes s'explica afegint-hi una petita quantitat de flux gènic d'un llinatge supearcaic als avantpassats dels denisovans/neandertals (=neandersovans) i una segona tongada a la branca dels denisovans.

La quantitat de flux gènic dels superarcaics als neandersovans seria força limitada, al voltant del 3%. També s'ha trobat que la població de neandersovans va patir un coll d'ampolla poc després d'expandir-se d'Àfrica a Euràsia fa uns 700.000 anys.

Els autors han estimat que la separació entre superarcaics i la resta d'homínids va ocórrer fa uns 2.3 milions d'anys, i podria correspondre a la primera sortida d'homínids d'Àfrica a Euràsia. 

Homo antecessor practicant canibalisme

És possible que l'ADN superarcaic provingui de diversos llinatges tenint en compte que s'han trobat restes d'homínids que habitaven Euràsia des de feia almenys 1 milió d'anys abans que els neandersovans van sortir d'Àfrica.

Curiosament, una part d'aquest ADN superarcaic podria haver perviscut fins a les poblacions actuals. De fet, s'estima que fins al 15% de l'ADN denisovà present a les poblacions de Papua Nova Guinea prové d'un homínid desconegut que podria ser perfectament un superarcaic (3). 

El missatge més destacat de l'estudi és que la (pre)història es repeteix: els neandersovans van sortir d'Àfrica, van reemplaçar en gran part els habitants anteriors, van colonitzar l'est i oest d'Euràsia i amb el temps van evolucionar en dos llinatges (alguns diuen que tres (4)) diferents. Fa 50.000 anys va tornar a passar el mateix, i el resultat som nosaltres.

I si això us sembla complicat és perquè encara no heu vist la quantitat de llinatges fantasma que s'han inferit mitjançant l'anàlisi de genomes africans antics i actuals. Pista: hi ha llinatges "fantasma moderns" i "fantasma arcaics".

(1) https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC5604018/

(2) https://advances.sciencemag.org/content/6/8/eaay5483 

(3) https://www.biorxiv.org/content/10.1101/687368v1.full.pdf

(4) https://www.nature.com/articles/s41467-018-08089-7

L'extinció neandertal: qüestió de mala sort?

Fa un parell de setmanes vaig comentar un estudi (1) que relacionava l'extinció neandertal amb la transmissió de malalties infeccioses portades pels humans moderns des d'Àfrica. Degut a les seves característiques, les poblacions neandertals haurien estat especialment vulnerables a aquestes infeccions, una mica com el que va passar a Amèrica amb l'arribada dels europeus. 

Si bé el plantejament i conclusions d'aquest estudi semblava d'allò més raonable tenint en compte el que sabem fins ara dels neandertals, ara n'acaba d'aparèixer un altre amb un plantejament i conclusions del tot diferents pel que fa a la seva extinció (2).

La culpa de tot plegat -és a dir, que apareguin estudis amb conclusions tan diferents amb pocs dies de diferència- la tenim nosaltres. Fa dècades que estem obsessionats amb l'extinció del neandertal, potser perquè ens recorda l'assassinat d'Abel per part del seu germà Caín (almenys els que ens hem llegit la Bíblia alguna vegada). Per això tothom parla de neandertals però s'oblida de les desenes, centenars o potser milers de poblacions humanes que s'han extingit o estan en perill d'extinció actualment.

Tornant a l'estudi publicat fa un parell de dies, els humans moderns (Caín) no haurien assassinat els neandertals (Abel), sinó que la mort d'Abel es deuria a factors aleatoris. Dit d'una altra manera: l'extinció neandertal va ser com jugar a la carambola (no sé exactament què és, però m'ha fet gràcia dir-ho): un joc d'atzar, producte del destí, de factors que no podem controlar.

En el cas dels neandertals, aquests factors es podrien resumir en tres punts segons els autors:

1) L'endogàmia o inbreeding. Sabem que la densitat de població era més aviat baixa durant la major part de la història neandertal. Això significa que les (poques) tribus que hi havia vivien a molts quilòmetres de distància les unes de les altres, cosa que dificultava l'intercanvi d'individus entre diferents clans. Total, que les unions entre membres de la mateixa família o clan eren d'allò més normals, amb tot el que això comporta.

2) Els efectes Allee, que afecten principalment les poblacions petites. Aquests efectes es tradueixen bàsicament en què els grups massa petits tenen dificultats afegides per a créixer i sobreviure. Els motius són diversos: hi ha menys individus que puguin anar a caçar (cal tenir en compte que gran part de la població neandertal eren nens...), menys individus per cuidar els més necessitats, menys oportunitats de triar parella, menys capacitat de defensar-se dels predadors...

3) El tercer factor tindria a veure amb fluctuacions naturals que afectarien la proporció entre sexes (imagineu-vos que dins d'un grup les poques femelles fèrtils que hi ha només tenen nenes) i les taxes de natalitat i de mortalitat (com mes petit sigui el grup, més afectat es veurà si alguns dels seus membres moren, o la mortalitat infantil és molt elevada).

Els autors han destacat que els humans moderns podrien haver fragmentat l'habitat dels neandertals en iniciar la seva expansió a Euràsia fa 40-50.000 anys. Això els hauria fet encara més vulnerables als tres factors esmentats en augmentar la distància (i per tant, l'aïllament) entre els diferents clans. Malgrat tot, la seva extinció podria haver passat perfectament sense l'arribada dels moderns. Total, que Abel hauria mort principalment per causes naturals.

M'agradaria saber com explicarien els autors dels dos estudis l'extinció dels denisovans fa aproximadament 40.000 anys. Sembla que, a diferencia dels neandertals, aquests eren força diversos genèticament parlant (o almenys hi ha indicis que la seva població estava més estructurada que la dels neandertals (3)). Aquí probablement no hi valdrien les malalties infeccioses ni l'alt grau d'endogàmia. I, per cert, si neandertals i denisovans van coexistir durant centenars de milers d'anys, com és que cap dels dos no es va extingir fins en fa 40.000?

1. Disease transmission and introgression can explain the long-lasting contact zone of modern humans and Neanderthals
2. Inbreeding, Allee effects and stochasticity might be sufficient to account for Neanderthal extinction
3. Multiple Deeply Divergent Denisovan Ancestries in Papuans

Els genèticament únics Inuit

Paraules semblants encapçalaven la portada de diversos articles sobre un dels estudis més exhaustius que s'han fet fins ara de l'ètnia Inuit de Nunavik (Nunavimmiut), popularment coneguts com a esquimals (1). Els investigadors que han participat a l'estudi han volgut estudiar aquestes poblacions de l'Àrtic i conèixer una mica més les adaptacions que han desenvolupat en els darrers 12,000 anys i que els han permès sobreviure en condicions tan dures (com per exemple, temperatures per sota dels -40ºC). 

El contacte amb els europeus i el canvi radical en l'estil de vida (alimentació, rutina diària, cultura...) que han experimentat les poblacions indígenes del Canadà en pocs centenars d'anys s'han relacionat més o menys directament amb algunes patologies que afecten els Inuit a nivells significativament més alts que a la la població canadenca d'origen europeu, com ara malalties cardiovasculars i aneurisma cerebral.

L'anàlisi de mostres d'ADN de 170 voluntaris Inuit de Nunavik ha permès relacionar algunes variants genètiques que es troben en alta freqüència en aquesta població amb els trastorns esmentats.

Els autors també han estudiat la relació de la població Inuit, i han trobat que mostren una afinitat genètica major amb els Inuit de Groenlàndia, dels quals s'haurien separat fa ~10,500 anys, i les poblacions del nord-est de Sibèria. També es troben emparentats amb la població que habitava les regions àrtiques que s'estenen des l'est de Sibèria a Groenlàndia fins fa aproximadament 500 anys, anomenats paleoesquimals.

Curiosament, la majoria (>80%) d'Inuit no mostra evidència de barreja amb les poblacions europees ni aborígenes americanes actuals. Això contrasta amb el que s'observa amb la resta de poblacions indígenes del Canadà i els Estats Units, moltes de les quals mostren un % no menyspreable de barreja europea i/o africana segons els darrers estudis d'ADN (2). Potser per aquest motiu els Inuit són, d'entre els diferents grups de pobles aborígens del Canadà, els que mostren un % més elevat de coneixement de la seva llengua nadiua (66%) (3).

Algunes d'aquestes variants tenen un paper rellevant en el metabolisme de lípids i l'adhesió cel·lular, i sembla que favorables per a la dieta (rica en greixos) i condicions climàtiques extremes on han viscut els Inuit Nunavik durant mil·lennis, i que són molt diferents a la dieta i estil de vida occidentals.

Situacions similars les trobem en altres grups humans i espècies vegetals i animals, on un canvi brusc en les condicions ambientals (la majoria d'Inuit ja no tenen per què viure en un iglú dedicar-se a la  caça de foques i óssos polars, si així ho decideixen) ha derivat en un augment de patologies (incloses les esmentades) perquè el temps transcorregut no ha estat prou llarg per permetre l'aparició de mutacions beneficioses en el nou ambient. Afortunadament, els humans som prou adaptables, i la variació genètica entre dues poblacions qualsevol del planeta és relativament petita.

1. Genetic architecture and adaptations of Nunavik Inuit
2. Patterns of Admixture and Population Structure in Native Populations of Northwest North America
3. The Aboriginal languages of First Nations people, Métis and Inuit

Quo vadis, Roma?

Finalment, ha sortit a la llum un estudi (1) molt esperat per a tots els amants de la prehistòria, els fòssils i l’ADN antic (i per què no dir-ho, de les pel·lícules de romans). Aquest estudi ha analitzat l’ADN de ni més ni menys 127 restes fòssils de 29 jaciments arqueològics del centre d’Itàlia i voltants de Roma d’un període que remota des de l’actualitat fins a fa gairebé 12,000 anys. L’estudi ha posat de manifest els nombrosos i dramàtics -des d’un punt de vista genètic, però molt probablement també cultural- canvis que ha patit el centre d’Itàlia en els darrers 12,000 anys. 

Vídeo explicatiu (anglès): Ancient skeletons used to map the genetic history of Rome

Les mostres més antigues pertanyen a tres caçadors-recol·lectors del mesolític trobats a Grotta Continenza, al centre d’Itàlia. L’ADN d’aquests individus és molt semblant entre sí i al d’altres poblacions mesolítiques del centre d’Europa. Aquests caçadors-recol·lectors van fer una contribució genètica més aviat escassa (~5%) a les poblacions de l’inici del neolític (7000-6000 aC) del centre d’Itàlia, que serien principalment descendents (~95%) d’agricultors i ramaders que van emigrar dels territoris que avui en dia són Turquia i l’Iran. Per tant, aquí hi trobem el primer canvi dràstic en la genètica romana dels darrers 12,000 anys. 

Durant l’edat del bronze (2,900-900 aC), l’ADN de les poblacions romanes torna a canviar. Observem l’aparició d’un component genètic introduït per habitants provinents del que avui en dia és Ucraïna, i que probablement va anar acompanyat d’avanços tecnològics com ara mitjans de transport més eficients tant a nivell terrestre com marítim (vaixells [galeres], carros, quàdrigues...) que devien facilitar els desplaçaments a llarga distància. 

Durant l’edat del bronze i fins a la fundació de Roma (753 aC), la població de la ciutat va anar augmentant alhora que es tornava més diversa i genèticament afí a les del nord-oest del Mediterrani i de la resta d’Europa. 

Curiosament, les dades d’ADN indiquen que el creixement i expansió de l’imperi romà va potenciar que un bon nombre d’habitants de l’Est del Mediterrani (principalment de Grècia) i el Nord d’Àfrica es desplacessin cap a Roma. La ciutat es va convertir en un «melting pot» o barreja de cultures (una mica com passa avui en grans ciutats com ara Londres, Nova York, París, Barcelona...) durant un període de temps que va començar fa més de 2,000 anys i va culminar amb la caiguda de l’imperi romà el 476 dC. 

Afinitat genètica dels habitants de Roma des de l'edat del Bronze fins a l'actualitat amb altres poblacions antigues i actuals  segons Moots et al. (2019)  

L’afinitat genètica amb les poblacions actuals de l’Est del Mediterrani va començar a disminuir quan l’imperi romà es va partir en dos (395 dD) i la ciutat va ser envaïda diverses vegades i devastada per les epidèmies: durant aquest període, la població de Roma es va tornar més afí a les de l’oest d’Europa. Els autors no han sabut explicar a què és degut aquest canvi; és possible que els grecs residents a Roma formessin part dels estrats més alts de la societat i que es poguessin permetre el luxe d’abandonar la ciutat quan el seu esplendor va començar a minvar, i van emigrar cap a l’Imperi Romà d’Orient o Bizantí (una mica com passa amb els famosos, que quan perden la fama ningú se’n recorda d’ells). Finalment, la formació del Sacre Imperi Romanogermànic (962 – 1806 dC) sembla que va fomentar migracions des del centre i nord d’Europa cap a Roma.

Els autors han remarcat l’origen cosmopolita dels habitants de la que va ser la capital de l’imperi romà durant gairebé cinc segles, i han desvelat que el seu següent objectiu serà esbrinar com han canviat durant els segles trets com ara l’alçada, la intolerància a la lactosa i la resistència a malalties que afectaven els romans de l’època, com la malària.

1. Ancient Rome: A genetic crossroads of Europe and the Mediterranean

Els orígens «tutti frutti» dels americans

Amèrica és possiblement un dels continents on la gent està més obsessionada amb el tema raça i orígens. Orgull? Privilegi? Vergonya? Aquests són alguns dels termes que han utilitzat tradicionalment els americans per designar els seus avantpassats. Degut a l’estigmatització de certs components ancestrals que ha donat peu a nombroses falsificacions i llegendes, molts americans han viscut i viuen enganyats pel que fa referència als seus orígens. Afortunadament, la ciència ha avançat prou per permetre’ns resoldre aquestes i d’altres qüestions sobre el «melting pot» que és Amèrica a dia d’avui. 

Els principals components ancestrals dels americans segons Ongaro et al. (2019)

En aquest aspecte, durant l'última dècada han aparegut alguns estudis que han intentat respondre a les tan famoses preguntes que es fan els americans d’arreu del continent dia rere dia: «qui som i d’on venim?» Sembla que l’últim estudi publicat sobre la genòmica de poblacions americanes (1) confirma certs esdeveniments històrics, com ara que bona part dels argentins són descendents d’italians i que tret dels EUA, la majoria d’avantpassats europeus de la resta de països americans eren espanyols i/o portuguesos. L’estudi no ha inclòs mostres del Canadà, un país amb una diversitat cultural força gran a dia d’avui i amb una història complexa pel que fa a interaccions entre indígenes i colonitzadors. 

Els resultats d’aquest últim estudi són molt similars a un que va aparèixer el 2015 (2) i els seus resultats són poc sorprenents en el sentit que confirmen el que ja havia sabíem: el component africà és més elevat a la part est del Brasil (>40%), en els afro-americans (>70%) i a les illes Barbados (>80%) mentre que l’amerindi augmenta a mesura que ens desplacem cap a l’oest (>40%). D’altra banda, el component europeu és pràcticament l’únic present a la població blanca dels EUA (>98%) i és el més abundant a bona part d’Amèrica Llatina (40-60%) i en algunes illes del Carib com ara Puerto Rico (>50%). 

D’altra banda, l’estudi també ha permès identificar subgrups dins de cadascun dels tres grups principals (europeus/amerindis/africans). Així, hem pogut saber que entre els avantpassats europeus dels argentins i estatunidencs hi havia un bon grapat d'italians. També que francesos, britànics i jueus van immigrar principalment als EUA, i espanyols i portuguesos es van desplaçar principalment als països hispanoparlants i lusoparlants. D’altra banda, els avantpassats africans de bona part dels americans actuals serien descendents d’ètnies que avui en dia habiten Benín, la Costa d’Ivori i Nigèria excepte a la població de Salvador (Brasil), on una part significativa dels esclaus africans sembla que va ser importada d’Angola i Namíbia. He trobat a faltar un anàlisi més detallat del component amerindi de les poblacions estudiades (els autors han dividit aquest component en «America1, America2 i America3»). 

Les conclusions generals és que la població d’Amèrica ha canviat profundament en els darrers 500 anys (és molt poc en comparació amb els >12,000 des de l’arribada dels primers pobladors des de Sibèria) i les poblacions autòctones han estat substituïdes en bona mesura a la major part del continent, sobretot als EUA, al Brasil i al Carib. 

1. The Genomic Impact of European Colonization of the Americas
2. The Genetic Ancestry of African Americans, Latinos, and European Americans across the United States

Qui eren i d'on venien els jomon del Japó?

I d’Àfrica ens n’anem al Japó! 

A molts us interessa l’exòtic i misteriós Japó per tot el que hi ha: anime, manga, temples, geishes, samurais, kanjis... a mi en canvi m'interessa pel que hi havia: els jomon, els petits (literalment) i misteriosos habitants del Japó fins fa pocs mil·lennis. Què se'n va fer d'ells i quin aspecte tenien? Quina és la seva relació amb poblacions antigues i actuals de l'est d'Àsia? 

Reconstrucció artística de l'aspecte dels jomon

Per tal de contestar aquestes i d’altres preguntes, un estudi força recent ha analitzat l’ADN genòmic de dos individus de la cultura jomon, un de cada sexe, que van viure a l’illa de Hokkaido fa 3500-3800 anys (1). Aquests individus sembla que serien descendents d’una migració que va arribar des del continent asiàtic al Japó durant el paleolític. Com que les restes més antigues de presència humana tenen més de 38.000 anys, els autors han proposat un vincle entre aquests primers pobladors i els jomon. 

Pel que fa al parentiu genètic entre els jomon i altres poblacions prehistòriques asiàtiques, els autors han remarcat que els avantpassats dels primers representarien un llinatge humà que es va separar dels avantpassats de la majoria d’asiàtics de l’est actuals després de Tianyuan, un fòssil trobat prop de Pequín i datat en 40.000 anys, però abans que els avantpassats dels nadius americans, en fa uns 25.000 (2). 

D’altra banda, el llinatge asiàtic del quan serien descendents els jomon hauria contribuït significativament a algunes poblacions actuals com ara japonesos, els ulch de l’est de Rússia, coreans, filipins i aborígens taiwanesos. Els parents vius més propers als jomon serien els ainu, l’ètnia autòctona de les illes Hokkaido, seguits dels ryukyuans de l’illa d’Okinawa. Els autors també han trobat que l’home portava l’haplotip D1b2b al cromosoma Y, que es troba a molt baixa freqüència en els japonesos actuals. L'haplotip mitocondrial, que es transmet per via materna, seria el mateix en els dos individus: N9b1b, que es troba a baixa freqüència (<5%) en els japonesos actuals.

Els autors també han descobert que la dona jomon portava una variant genètica (p.Pro479Leu) a la proteïna CPT1A que es troba associada al metabolisme dels àcids grassos i és relativament freqüent (>50%) en poblacions de l’àrtic com ara els inuit i els koriaks. Suposadament, aquesta variant seria avantatjosa en aquestes poblacions, perquè la seva dieta és rica en greixos d’origen animal.

1. Late Jomon male and female genome sequences from the Funadomari site in Hokkaido, Japan
2. Early human dispersals within the Americas

[No tan de pressa!] L'origen de l'homo sapiens desplaçat uns quilòmetres cap al sud?

L'estudi de Chan et al. (2019) (1) recentment publicat a la prestigiosa revista Nature, afirma que els humans moderns van aparèixer al territori que avui en dia és Botswana fa més de 200.000 anys. L'estudi, que hauria arribat a aquesta cridanera conclusió després d'analitzar 198 haplotips d'ADN mitocondrial (ADNmt) del continent africà, ha rebut crítiques molt dures que fan referència tant al contingut com al format.

Una de les crítiques (2) fa referència als termes controvertits dels quals fa ús l'article, com ara homeland (terra natal) per referir-se al lloc on els humans moderns es van originar, i que tindria connotacions racistes segons l'opinió d'aquests científics. L'estudi també compara l'expansió dels humans fora del seu homeland fa 130.000 anys al de migracions d'animals salvatges que no cohabiten amb els humans, cosa que també fa tuf de racisme.

La segona de les crítiques (3) es centra més en aspectes científics i identifica alguns punts febles de l'article amb els quals hi coincideixo plenament. Per exemple, els autors de l'estudi original assumeixen que l'homo sapiens va aparèixer en una regió geogràfica concreta, però el cert és que tenim fòssils de >300.000 anys amb morfologia quasi-moderna a l'altre extrem del continent africà (4), cosa que fa pensar que no hi va haver un únic punt d'origen sinó múltiples. D'altra banda, segons l'estudi els autors suposen que les poblacions Khoisan haurien viscut a la mateixa zona durant >100.000 anys, però això és molt difícil de creure si tenim en compte que la majoria de poblacions humanes estudiades han patit nombrosos reemplaçaments, migracions, expansions i contraccions. També cal dir que aquest estudi es basa només en una línia d'evidència (l'ADNmt, que es transmet per via materna) i que el cromosoma Y o l'ADN nuclear podrien explicar una història diferent. Per últim, però no menys important, els autors assumeixen que els humans moderns van abandonar la seva terra d'origen per un augment de la humitat en el clima, cosa que devia afavorir l'aparició d'àrees pantanoses. El problema és que no expliquen per què els pantans serien més aptes per a la vida humana que altres tipus d'hàbitats ecològics, com ara la sabana o el clima mediterrani.

El cert és que si hi parem atenció, trobarem un bon grapat d'articles científics -especialment els que tracten l'origen de l'home modern- amb missatges xifrats que tenen poc o gens a veure amb la ciència i molt amb la ideologia, els prejudicis i la política. 

1. Human origins in a southern African palaeo-wetland and first migrations
2. Upholding “good science” in human origins research: A response to Chan et al(2019)
3. Human Origins in Southern African Palaeo-wetlands? Strong Claims from Weak Evidence 
4. New fossils from Jebel Irhoud, Morocco and the pan-African origin of Homo sapiens

L’origen de l’homo sapiens, desplaçat uns quilòmetres cap al sud

Tothom recorda els anys 80 i la famosa teoria de l’Eva mitocondrial. Segons aquesta teoria, tots els humans actuals seríem descendents d’una dona que va viure a l’Est d’Àfrica fa aproximadament 200.000 anys (1).

Els resultats, que es basaven en l’anàlisi de l’ADN mitocondrial (ADNmt), que es transmet únicament de mares a fills, van mostrar que els clades més antics es trobaven a l’Àfrica, i que les poblacions de la resta del món serien descendents d’un petit grup d’africans que va abandonar l'Àfrica fa aproximadament 60.000 anys. Aquest estudi va ser recolzat posteriorment pels anàlisis del cromosoma Y, que es transmet exclusivament per via paterna i que apuntava que l’Adam era també d’origen africà, i per l’ADN nuclear, que s’hereta de tots dos progenitors. 

Aquesta teoria, que va ser batejada com a «Out of Africa (OOA)», va suposar un cop molt dur per a alguns multiregionalistes, que havien defensat durant dècades que les poblacions d’Àfrica, Àsia i Europa havien evolucionat a partir d’homínids que habitaven en aquestes àrees des de feia centenars de milers d’anys, com ara els erectus i els neandertals (els denisovans encara no s’havien descobert). 

A dia d’avui, si bé les conclusions principals del OOA no han estat del tot desmentides, sí que el model ha hagut de re-ajustar-se a noves troballes, com ara la introgressió amb altres (sub)espècies d’homínids d’Euràsia i el lloc i temps en què van viure l’Eva i l’Adam africans. El cas és que les bases de dades no paren de créixer i actualitzar-se, i això significa que cada cop tenim més mostres que ens permeten fer anàlisis més precisos i rigorosos. Molts dels estudis que van aparèixer fa només 10 anys i que semblaven d’allò més robustos, han estat parcial o totalment desmentits per en qüestió de dos o tres anys. L’Adam africà, sense anar més lluny, se suposava a inicis dels 2000 que havia viscut feia 60.000 anys (2), però aquesta data s’ha endarrerit recentment fins als 300.000 per la presència d’alguns haplogrups del cromosoma Y molt antics a l'Àfrica (3). 

Àrea on es van originar i des d'on es van expandir els humans moderns segons l'estudi de Chan et al. (2019)

Pel que fa a l’Eva mitocondrial africana, un nou estudi suggereix que aquesta no hauria viscut pas a l’Est, sinó uns quants quilòmetres més avall, al territori que és avui en dia Botswana (4). Aquest estudi indica que alguns subclades de l’haplogrup mitocondrial L0 (L0d1’2, L0k i L0g) s’haurien mantingut geogràficament aïllats a les poblacions de l'ètnia Khoisan al sud del riu Zambezi (que neix a Zàmbia i desemboca al canal de Moçambic). L’haplogrup L0 hauria aparegut fa aproximadament 200.000 anys, i no hauria estat fins al cap de 70.000 anys (és a dir, en fa 130.000) que aquestes poblacions s’haurien desplaçat cap al nord-est i sud-oest. Els autors associen aquestes migracions a factors climàtics, com ara un increment de la humitat, que hauria obert corredors de vegetació, des d’on aquestes poblacions s’haurien expandit. 

Aquest estudi no ha analitzat el cromosoma Y ni tampoc l’ADN nuclear d’aquestes poblacions africanes, que podrien explicar una ben història diferent. També m’ha cridat l’atenció que els Khoisan (o grups emparentats amb ells) hagin viscut al mateix territori durant 200.000 anys tenint en compte els nombrosos i constants re-emplaçaments poblacionals quan han patit les poblacions a la resta del món només en els darrers 10.000 anys (un exemple). D’altra banda, tenim evidència genètica d’expansions fora d’Àfrica més antigues de 130.000 anys (el neandertal d’Altai n’és un exemple (5)). Total, un estudi més dels molts que s'han fet i es faran assegurant-nos haver trobat el lloc d'origen de l'home modern.

1. A Geographically Explicit Genetic Model of Worldwide Human-Settlement History
2. Recent common ancestry of human Y chromosomes: Evidence from DNA sequence data
3. A recent bottleneck of Y chromosome diversity coincides with a global change in culture
4. Human origins in a southern African palaeo-wetland and first migrations
5. Ancient gene flow from early modern humans into Eastern Neanderthals