Quo vadis, Roma?

Finalment, ha sortit a la llum un estudi (1) molt esperat per a tots els amants de la prehistòria, els fòssils i l’ADN antic (i per què no dir-ho, de les pel·lícules de romans). Aquest estudi ha analitzat l’ADN de ni més ni menys 127 restes fòssils de 29 jaciments arqueològics del centre d’Itàlia i voltants de Roma d’un període que remota des de l’actualitat fins a fa gairebé 12,000 anys. L’estudi ha posat de manifest els nombrosos i dramàtics -des d’un punt de vista genètic, però molt probablement també cultural- canvis que ha patit el centre d’Itàlia en els darrers 12,000 anys. 

Vídeo explicatiu (anglès): Ancient skeletons used to map the genetic history of Rome

Les mostres més antigues pertanyen a tres caçadors-recol·lectors del mesolític trobats a Grotta Continenza, al centre d’Itàlia. L’ADN d’aquests individus és molt semblant entre sí i al d’altres poblacions mesolítiques del centre d’Europa. Aquests caçadors-recol·lectors van fer una contribució genètica més aviat escassa (~5%) a les poblacions de l’inici del neolític (7000-6000 aC) del centre d’Itàlia, que serien principalment descendents (~95%) d’agricultors i ramaders que van emigrar dels territoris que avui en dia són Turquia i l’Iran. Per tant, aquí hi trobem el primer canvi dràstic en la genètica romana dels darrers 12,000 anys. 

Durant l’edat del bronze (2,900-900 aC), l’ADN de les poblacions romanes torna a canviar. Observem l’aparició d’un component genètic introduït per habitants provinents del que avui en dia és Ucraïna, i que probablement va anar acompanyat d’avanços tecnològics com ara mitjans de transport més eficients tant a nivell terrestre com marítim (vaixells [galeres], carros, quàdrigues...) que devien facilitar els desplaçaments a llarga distància. 

Durant l’edat del bronze i fins a la fundació de Roma (753 aC), la població de la ciutat va anar augmentant alhora que es tornava més diversa i genèticament afí a les del nord-oest del Mediterrani i de la resta d’Europa. 

Curiosament, les dades d’ADN indiquen que el creixement i expansió de l’imperi romà va potenciar que un bon nombre d’habitants de l’Est del Mediterrani (principalment de Grècia) i el Nord d’Àfrica es desplacessin cap a Roma. La ciutat es va convertir en un «melting pot» o barreja de cultures (una mica com passa avui en grans ciutats com ara Londres, Nova York, París, Barcelona...) durant un període de temps que va començar fa més de 2,000 anys i va culminar amb la caiguda de l’imperi romà el 476 dC. 

Afinitat genètica dels habitants de Roma des de l'edat del Bronze fins a l'actualitat amb altres poblacions antigues i actuals  segons Moots et al. (2019)  

L’afinitat genètica amb les poblacions actuals de l’Est del Mediterrani va començar a disminuir quan l’imperi romà es va partir en dos (395 dD) i la ciutat va ser envaïda diverses vegades i devastada per les epidèmies: durant aquest període, la població de Roma es va tornar més afí a les de l’oest d’Europa. Els autors no han sabut explicar a què és degut aquest canvi; és possible que els grecs residents a Roma formessin part dels estrats més alts de la societat i que es poguessin permetre el luxe d’abandonar la ciutat quan el seu esplendor va començar a minvar, i van emigrar cap a l’Imperi Romà d’Orient o Bizantí (una mica com passa amb els famosos, que quan perden la fama ningú se’n recorda d’ells). Finalment, la formació del Sacre Imperi Romanogermànic (962 – 1806 dC) sembla que va fomentar migracions des del centre i nord d’Europa cap a Roma.

Els autors han remarcat l’origen cosmopolita dels habitants de la que va ser la capital de l’imperi romà durant gairebé cinc segles, i han desvelat que el seu següent objectiu serà esbrinar com han canviat durant els segles trets com ara l’alçada, la intolerància a la lactosa i la resistència a malalties que afectaven els romans de l’època, com la malària.

1. Ancient Rome: A genetic crossroads of Europe and the Mediterranean

L’extinció del mascle ibèric

Un estudi aparegut uns mesos indica que fa aproximadament 4.000 anys, els haplogrups del cromosoma Y (que es transmet únicament per via paterna) típics de la península ibèrica van ser completament substituïts per uns de forans (1). Els autors de l’estudi han confirmat aquests resultats després d’estudiar l’ADN de nombrosos individus que han habitat la península ibèrica en els darrers 8.000 anys. Òbviament, l’estudi ha arribat a més conclusions, però aquesta ha estat la més cridanera, car un no s’espera que tots els homes desapareguin de sobte i les dones no. Normalment, quan hi ha una catàstrofe natural, aquesta afecta homes, dones i nens per igual. Però en aquest cas no va ser així, fet que ens fa pensar que no es va tractar de cap fet aleatori, sinó premeditat. 

Contribucions genètiques més destacades a les poblacions de la península ibèrica en els darrers 8.000 anys

Els autors han volgut donar una explicació bastant en -el meu parer- endolcida: les dones simplement van preferir els nouvinguts -provinents de l’estepa russa, segons sembla- perquè tenien un estatus social més elevat i no hi ha evidència de violència al registre fòssil. Ja sabem que els ingressos econòmics compten a l’hora de triar parella, però realment aquelles iberes eren tan... materialistes? 

Si cerquem exemples de poblacions on els llinatges del cromosoma Y (però no els de l’ADN mitocondrial, que es transmet per via materna) van abruptament ser reemplaçats, en trobarem uns quants: els taïnos de Puerto Rico, els guanxes de les illes Canàries i els indígenes de bona part d’Amèrica del Sud. I en tots aquests casos el que va passar va ser, parlant en termes generals, que els colonitzadors -la major part d’ells homes heterosexuals- van assassinar els homes i es van quedar les dones. Per tant, no veig per què no hauria pogut passar el mateix a la península ibèrica fa 4.000 anys. 

Els simpàtics turistes de l’estepa russa podrien haver parlat algun idioma indoeuropeu, però això no està gens clar perquè els bascos són un dels pobles de la península on els llinatges d’aquests homes hi són més freqüents i la seva llengua no és d’arrel indoeuropea. Per tant, o bé aquests individus eren un conjunt de tribus que parlaven idiomes diferents o bé van adoptar l’idioma de les dones autòctones. 

L’article també destaca altres esdeveniments amb implicacions potser menys dràstiques pel que fa a la genètica ibèrica, com ara contactes esporàdics entre la península i el Nord d’Àfrica fa uns 4.500 anys i flux gènic del Nord d’Àfrica i de l’est del Mediterrani a partir de l’època romana, que va alterar la genètica de totes les poblacions de la península menys les del País Basc.

Ara m'ha vingut al cap aquella frase tan cèlebre que vaig sentir a Parc Juràssic 1: un descobriment sempre és una violació del món natural. Potser hagués estat més fàcil i savi ignorar esdeveniments com aquests. Tanta violència i reemplaçaments em deprimeix, vaig a buscar alguna cosa d'art rupestre o dels adhesius neandertals a veure si m'animo.

• (1) The genomic history of the Iberian Peninsula over the past 8000 years