Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Extinció. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Extinció. Mostrar tots els missatges

dimarts, 2 de juny del 2020

Culpables: Els moderns sí que hi haurien tingut a veure?

Tenim un altre model d'extinció neandertal desenvolupat per A. Timmermann, on sembla que aquests encara serien aquí si no fos per l'arribada de l'home modern a les seves terres (1).

Models anteriors postulaven que l'extinció neandertal podria ser deguda tant a malalties portades pels africans (2) com a l'elevat grau  de consanguinitat d'aquestes poblacions (3). 

Els models són interessants però tenen alguns problemes. Per exemple, depenen de la quantitat de variables que s'hi introdueixi (com ara canvis en les condicions climàtiques, abundància de menjar, interaccions amb l'altra espècie...), del pes que s'atorgui a cadascuna d'elles, i, sobretot, dels prejudicis de l'investigador.


Abundància de poblacions neandertals i d'humans moderns fa entre 43 i 38 mil·lennis.
D'entrada, la informació que disposem del que va passar fa 40.000 anys és poca i està molt fragmentada.

De fet, també tenim problemes amb les datacions amb carboni 14, i la precisió d'aquestes és clau, per exemple, per saber si la interacció dels neandertals amb els primers grups d'humans moderns van durar pocs segles o uns quants mil·lennis (4). 

D'altra banda, els investigadors solen tenir prejudicis i volen validar la hipòtesi que ells creuen que és la correcta.

Així, ens podem trobar alguns antropòlegs que creuen que els neandertals van ser desplaçats, i d'altres que pensen que aquests van ser total o parcialment absorbits pels moderns.

Tornant al model de Timmermann, sembla que els neandertals s'haurien extingit principalment perquè els moderns els van desplaçar del seu hàbitat fa entre 43.000 i 38.000 anys. 

Això hauria estat possible perquè els moderns sabien explotar millor els recursos i/o bé perquè tenien més fills i/o eren més resistents als patògens.

El que no s'esmenta és per què ho van aconseguir durant aquest interval i no 70.000, 100.000 o 200.000 anys abans.

A veure, no em malinterpreteu: alguna cosa hi devien tindre a veure, els moderns. El que passa que aquest "alguna cosa" podria anar d'un genocidi a una competència mínima (5) que hauria estat fatal per una població neandertal que ja tenia problemes (3).

I per què importa tant, què va passar fa 40.000 anys, quan en l'actualitat hi ha molts pobles que s'estan extingint i ningú no fa res per evitar-ho? Suposo que és pel romanticisme... 


dimarts, 24 de març del 2020

Les hienes podrien haver acompanyat els primers homínids que van colonitzar Euràsia

Jo sempre ho dic: amb els animals, tot és divertit i interessant. Sense ells, el món es tornaria un lloc gris, buit i insípid. I un dels animals que més admirem en aquest blog són les hienes.


Les hienes eren els companys inseparables dels nostres estimats homínids, amb els quals, probablement, no hi tenien massa bona relació. Erectus? Habilis? Antecessors? Predecessors? No importa. Tota carn és bona!

Actualment tampoc no ens les estimem gaire, les hienes. Ens agrada el lleó, el llop, l'estruç, la girafa i l'elefant, però no la hiena. La hiena és un animal traïdor, carronyer, lladre, covard. 

I no obstant això, les hienes i els homínids ens assemblem molt, potser més del que ens pensem. 

Precisament, l'estudi de diversos paleogenomes de hienes mostra que un grup d'aquestes molt probablement va abandonar l'Àfrica per colonitzar Euràsia fa uns 2.5 milions d'anys (1).

Que tant hienes com humans s'expandissin fora d'Àfrica més o menys al mateix temps fa pensar que algun canvi ambiental podria haver propiciat la migració de diverses espècies animals, com ara la desforestació i el predomini de la sabana.

El grup de hienes d'Euràsia van donar lloc a la hiena de les cavernes, extingida fa almenys 10.000 anys. El llinatge africà va derivar en la hiena tacada, que actualment no corre risc d'extinció.

Per què dic que les hienes i els homínids ens assemblem més del que ens pensem? Doncs molt senzill: sembla que després de separar-se, fa 2.5 milions d'anys, la hiena tacada i la hiena de les cavernes van intercanviar gens diverses vegades.

No només això, sinó que certs gens introgressats es troben a molt alta freqüència al llinatge recipient, cosa que indica que devien ser lleugerament avantatjosos. 

Els llinatges mitocondrials no mostren una separació clara entre la hiena de les cavernes i la hiena tacada.
I per últim, una altra cosa que també hem observat en els neandertals: l'ADNmt i l'ADN genòmic no segueixen la mateixa història evolutiva. 

L'ADN genòmic mostra una separació clara entre la hiena de les cavernes i la hiena tacada, però això no és així quan s'estudia l'ADNmt, ja que no trobem una separació clara entre les dues espècies en estudiar aquest tipus d'ADN.

Ja ho veieu, trobem moltes més semblances entre humans i hienes que no pas diferències quan ens fixem en l'ADN. Al cap i a la fi som tots una colla d'animals.


El neandertal de Chagyrskaya: endogàmia, ganglis basals i matemàtiques.

Ja tenim el tercer genoma neandertal (gairebé) publicat!

Es tracta d'un neandertal que va viure a la cova de Chagyrskaya, a les fredes muntanyes d'Altai fa uns 80.000 anys, i que formaria part d'un tercer llinatge neandertal desconegut fins ara (1).

La cova de Chagyrskaya
La publicació d'aquest genoma probablement té relació amb les excavacions que s'hi estan duent a terme, i que indiquen que la cova va ser ocupada per almenys dos grups diferents de neandertals, el darrer dels quals va habitar la regió fins fa uns 49.000 anys i estaria emparentat amb neandertals d'Europa de l'est (2). 

Les dades genètiques i arqueològiques indiquen que els primers neandertals haurien arribat a Sibèria fa almenys 120.000 anys (3), i sembla que haurien estat reemplaçats en fa uns 90.000 per un llinatge més proper als neandertals europeus.

Curiosament, els neandertals de la primera migració sembla que van intercanviar material genètic amb un grup d'humans moderns (4). En canvi, aquest component no el trobem al neandertal de Chagyrskaya ni tampoc als neandertals de més a l'oest.

Alguns d'aquests darrers s'haurien barrejat amb els denisovans, tal com ho testifica la Denny, que tenia un pare d'aquest darrer grup i una mare neandertal (5), i també diversos genomes de denisovans que tenen un percentatge significatiu de gens neandertals.

Si hem de fer cas del que ens diuen els genomes dels homínids, Sibèria es va convertir durant bona part del pleistocè un dels punts més calents del planeta. 

Curiosament, la mare de la Denny estaria emparentada amb aquest neandertal de Chagyrskaya però no amb el neandertal d'Altai que va viure en una cova del mateix nom situada a 100 km uns 30.000 anys abans i que representaria una via morta.

També seria una via morta el mateix neandertal de Chagyrskaya, que aparentment no ha deixat rastre en les poblacions actuals. 

Per tant, les muntanyes d'Altai haurien estat al mateix temps un punt de trobada i un punt de no retorn per a molts llinatges d'homínids que hi van passar.

Almenys dues migracions neandertals independents a Sibèria.
De manera similar al neandertal d'Altai, representant de la primera migració a Sibèria, el de Chagyrskaya també hauria viscut en grups reduïts d'un màxim de 60 individus.

La prova és que els quocients d'endogàmia dels neandertals siberians són significativament superiors al de les poblacions actuals, al dels denisovans estudiats fins ara i al del neandertal que va viure fa uns 50.000 anys a Vindija (Croàcia).

És possible hi tingui a veure el fet que Sibèria representés l'extrem més oriental de l'hàbitat dels neandertals, i que en aquelles terres hi hagués una densitat de població molt més baixa que a l'Europa de l'est.

A banda de les afinitats genètiques, els autors han remarcat que s'observa un bon nombre de mutacions en els genomes dels tres neandertals  que haurien resultat en canvis en el funcionament dels ganglis basals del cervell a l'estriat.

No se sap el per què de tot això, però és possible que aquestes estructures tinguessin una funció peculiar en els neandertals. Així mateix, també s'han detectat canvis en gens que s'expressen en regions del parietal associades amb la parla i el raonament matemàtic.


1. A high-coverage Neandertal genome from Chagyrskaya Cave
2. Archaeological evidence for two separate dispersals of Neanderthals into southern Siberia
3. The complete genome sequence of a Neanderthal from the Altai Mountains
4. Ancient gene flow from early modern humans into Eastern Neanderthals
5. The genome of the offspring of a Neanderthal mother and a Denisovan father

dimarts, 25 de febrer del 2020

Fantasmes africans (I): els quatre llinatges d'humans moderns

L'Àfrica ha estat fins ara un continent oblidat pel que fa a l'anàlisi d'ADN antic. En comparació, tenim centenars de mostres d'Europa de diverses èpoques (mesolític, neolític tardà, neolític primerenc, paleolític mitjà i superior, epipaleolític, edat del ferro, edat mitjana...). 

Localització del jaciment arqueològic Shum Laka al Camerun.

El motiu principal d'aquesta escassetat d'ADN de mostres prehistòriques africanes són les condicions climàtiques, que fan que sigui molt difícil recuperar ADN antic amb prou quantitat i qualitat per als anàlisis.

Com que a l'Àsia i Amèrica també hi ha escassetat d'ADN antic, sospito que hi ha altres motius a banda del clima. Potser els científics africans i asiàtics estan menys interessats en conèixer la història genètica de la seva regió.

És una pena, perquè la meva sensació és que l'Àfrica guarda informació molt rellevant pel que fa a l'evolució humana, informació sense la qual no ens serà possible reconstruir els esdeveniments esdevinguts durant els últims dos milions d'anys.

Interior del jaciment de Shum Laka

Fins i tot he arribat a llegir que el Fora d'Àfrica, la teoria que s'ha acceptat com a universalment vàlida des de la dècada dels 80, podria patir modificacions importants en els propers anys. I una sèrie d'articles apareguts en els darrers mesos apunten en aquesta direcció.

El model que ens van ensenyar als millennials a l'escola de "TOTS els humans son originaris d'un petit grup que va viure a l'Àfrica fa 200.000 anys i va reemplaçar tota la resta de llinatges pre-moderns" està patint modificacions importants gràcies a l'ADN antic.

Un nou estudi (1) indica que l'Àfrica hauria estat poblada per almenys quatre llinatges d'humans moderns (Homo sapiens) fins fa 50.000 anys. Alguns d'aquests llinatges s'haurien barrejat donant lloc a les poblacions actuals d'Àfrica, mentre que d'altres s'haurien extingit gairebé completament.

En aquest estudi s'han analitzat restes de quatre individus juvenils del jaciment de Shum Laka, al nord-oest del Camerun, datats en 3000-8000 anys abans del present. Un dels nens portava l'haplogrup A00 al cromosoma Y, una de les branques més ancestrals i que només es troba en homes camerunesos i a molt baixa freqüència.

Curiosament, aquests individus no estan estretament emparentats amb els pobladors actuals de l'oest d'Àfrica, i en canvi mostren més similituds amb els habitants contemporanis d'Àfrica central. 


És complicat! Esquema dels tres llinatges ancestrals dels quals serien descendents la majoria de poblacions actuals (1, 2 i 3) i el llinatge "Fantasma Modern" (Ghost modern), que hauria contribuït només a les poblacions de l'oest d'Àfrica. La majoria de poblacions africanes actuals de qualsevol punt del continent són producte de la barreja de dos o més llinatges ancestrals, incloent-hi el Fantasma Modern.
Això indicaria que hi va haver importants migracions i reemplaçaments poblacionals fa <3000 anys a l'oest d'Àfrica. L'anàlisi del l'ADN d'aquests quatre individus ha permès descobrir l'existència de quatre llinatges d'humans a l'Àfrica, que van començar a expandir-se i diversificar-se des de l'est d'Àfrica fa 300-200.000 anys.

Un d'aquests llinatges hauria originat els caçadors-recol·lectors del sud del continent, com ara els Khoisan. Un altre seria ancestral a les poblacions d'Àfrica central, com ara els Mbuti, els Aka i els quatre individus del jaciment de Shum Laka.

Un altre llinatge hauria originat els actuals africans de l'oest (incloent-hi els Mende, Bantús, Yoruba i llinatges nord-africans com ara el representat per individus de la cultural Iber-Mauritana de Taforalt), els africans de l'est actuals i tots els no-africans.

Un quart llinatge fins ara desconegut hauria contribuït només a algunes poblacions de l'oest d'Àfrica com ara els Yoruba i els Mende. Aquest llinatge, que hauria divergit de la resta fa 250-200.000 anys i s'hauria barrejat posteriorment amb els avantpassats dels grups esmentats, ha estat batejat amb el nom de "Fantasma Modern".
Gràfic inferit a partir de l'anàlisi dels genomes dels individus de Shum Laka on s'hi mostra el parentiu genètic entre poblacions actuals africanes (les no-africanes es troben representades pels francesos) i extingides (el neandertal d'Altai i un llinatge "fantasma arcaic" africà), i les proporcions amb què cadascuna de les poblacions extingides hauria contribuït a les actuals.

També hi ha certa evidència genètica de l'existència d'un llinatge que hauria divergit molt abans que els quatre esmentats, i que els autors han anomenat "Fantasma Arcaic".

Aquest llinatge arcaic hauria fet una petita contribució genètica (2-3%) a la majoria de poblacions de l'oest d'Àfrica actuals, com ara els Yoruba i els Mende.

Les conclusions de l'estudi de Shum Laka són sorprenents: si només amb quatre individus d'un sol jaciment arribem a resultats tan sorprenents, imagineu-vos quan en tinguem centenars!

(1) Ancient West African foragers in the context of African population history

PDF: https://reich.hms.harvard.edu/sites/reich.hms.harvard.edu/files/inline-files/2020_Lipson_Nature_ShumLaka.pdf 



divendres, 29 de novembre del 2019

L'extinció neandertal: qüestió de mala sort?

Fa un parell de setmanes vaig comentar un estudi (1) que relacionava l'extinció neandertal amb la transmissió de malalties infeccioses portades pels humans moderns des d'Àfrica. Degut a les seves característiques, les poblacions neandertals haurien estat especialment vulnerables a aquestes infeccions, una mica com el que va passar a Amèrica amb l'arribada dels europeus. 

Si bé el plantejament i conclusions d'aquest estudi semblava d'allò més raonable tenint en compte el que sabem fins ara dels neandertals, ara n'acaba d'aparèixer un altre amb un plantejament i conclusions del tot diferents pel que fa a la seva extinció (2).


La culpa de tot plegat -és a dir, que apareguin estudis amb conclusions tan diferents amb pocs dies de diferència- la tenim nosaltres. Fa dècades que estem obsessionats amb l'extinció del neandertal, potser perquè ens recorda l'assassinat d'Abel per part del seu germà Caín (almenys els que ens hem llegit la Bíblia alguna vegada). Per això tothom parla de neandertals però s'oblida de les desenes, centenars o potser milers de poblacions humanes que s'han extingit o estan en perill d'extinció actualment.

Tornant a l'estudi publicat fa un parell de dies, els humans moderns (Caín) no haurien assassinat els neandertals (Abel), sinó que la mort d'Abel es deuria a factors aleatoris. Dit d'una altra manera: l'extinció neandertal va ser com jugar a la carambola (no sé exactament què és, però m'ha fet gràcia dir-ho): un joc d'atzar, producte del destí, de factors que no podem controlar.

En el cas dels neandertals, aquests factors es podrien resumir en tres punts segons els autors:

1) L'endogàmia o inbreeding. Sabem que la densitat de població era més aviat baixa durant la major part de la història neandertal. Això significa que les (poques) tribus que hi havia vivien a molts quilòmetres de distància les unes de les altres, cosa que dificultava l'intercanvi d'individus entre diferents clans. Total, que les unions entre membres de la mateixa família o clan eren d'allò més normals, amb tot el que això comporta.

2) Els efectes Allee, que afecten principalment les poblacions petites. Aquests efectes es tradueixen bàsicament en què els grups massa petits tenen dificultats afegides per a créixer i sobreviure. Els motius són diversos: hi ha menys individus que puguin anar a caçar (cal tenir en compte que gran part de la població neandertal eren nens...), menys individus per cuidar els més necessitats, menys oportunitats de triar parella, menys capacitat de defensar-se dels predadors...

3) El tercer factor tindria a veure amb fluctuacions naturals que afectarien la proporció entre sexes (imagineu-vos que dins d'un grup les poques femelles fèrtils que hi ha només tenen nenes) i les taxes de natalitat i de mortalitat (com mes petit sigui el grup, més afectat es veurà si alguns dels seus membres moren, o la mortalitat infantil és molt elevada).


Els autors han destacat que els humans moderns podrien haver fragmentat l'habitat dels neandertals en iniciar la seva expansió a Euràsia fa 40-50.000 anys. Això els hauria fet encara més vulnerables als tres factors esmentats en augmentar la distància (i per tant, l'aïllament) entre els diferents clans. Malgrat tot, la seva extinció podria haver passat perfectament sense l'arribada dels moderns. Total, que Abel hauria mort principalment per causes naturals.

M'agradaria saber com explicarien els autors dels dos estudis l'extinció dels denisovans fa aproximadament 40.000 anys. Sembla que, a diferencia dels neandertals, aquests eren força diversos genèticament parlant (o almenys hi ha indicis que la seva població estava més estructurada que la dels neandertals (3)). Aquí probablement no hi valdrien les malalties infeccioses ni l'alt grau d'endogàmia. I, per cert, si neandertals i denisovans van coexistir durant centenars de milers d'anys, com és que cap dels dos no es va extingir fins en fa 40.000?

  1. Disease transmission and introgression can explain the long-lasting contact zone of modern humans and Neanderthals
  2. Inbreeding, Allee effects and stochasticity might be sufficient to account for Neanderthal extinction
  3. Multiple Deeply Divergent Denisovan Ancestries in Papuans





divendres, 15 de novembre del 2019

El retorn de King Kong

Gràcies a la recuperació i anàlisi de les proteïnes de l'enamel dental, un estudi (1) ha pogut determinar quins són els parents actuals més propers del Gigantopithecus blacki, un simi de tres metres d’alçada i almenys mitja tona de pes (el doble que un goril·la actual) que va viure al sud de la Xina i al Vietnam fins fa aproximadament 100.000 anys: els pèl-rojos orangutans. 

G. blacki va ser descobert i classificat pel paleontòleg alemany Ralph Koenigswald l’any 1935, després de trobar-se un queixal de mides gegantesques en una farmàcia de Hong Kong. En aquella època corrien pels mercats del sud de la Xina nombroses dents d’aquest primat, que eren conegudes pels autòctons com a «dents de drac». Malgrat el seu aspecte ferotge i massiu, un anàlisi detallat de les seves dents indica que el nostre King Kong es passava el dia menjant bambú, fulles i fruits.

Reconstrucció artística del Gigantopithecus

Fins fa poc, la classificació de G. blacki era molt debatuda pels paleaontropòlegs, car només se’n conserven quatre mandíbules parcials, milers de dents i cap resta de crani ni post-crani. Entre les possibilitats que s'hi barrejaven, hi havia la que el considerava avantpassat dels humans actuals, un parent proper de simis no-humans i una branca independent dins de la família dels grans simis. El present estudi, que es basa en ~500 aminoàcids pertanyents a 6 proteïnes diferents que s’han pogut recuperar de l’esmalt d’una dent de ~1,9 milions d’anys, situa G. blacki com el parent més proper dels orangutans actuals, dels quals se n’hauria separat fa vora de 10-12 milions d’anys (el clade format pels orangutans + G. blacki s’hauria separat del llinatge que va originar els humans actuals, els ximpanzés i els goril·les en fa uns 15-20). 

No és el primer cop que es recuperen proteïnes de restes fòssils molt antigues i s’utilitzen per a classificar espècimens amb una filiació genètica controvertida o desconeguda: tenim, entre d’altres, el cas del Tyrannosaurus rex (2), en què la proteïna va confirmar que les aus són els parents vius més propers dels dinosaures, i més recentment, la mandíbula de Xiahe (3), classificada com d’origen denisovà. L’anàlisi d’ADN és molt més problemàtic, i per ara impensable en restes datades en més de mig milió d’anys, però tenim les proteïnes com a alternativa, ja que aquestes són molt més estables.

Mandíbula de Gigantopithecus

Les causes de l’extinció del G. blacki ens són desconegudes, però sembla que l’arribada dels humans moderns a la zona fa 50-100.000 anys i la seva gran mida (les espècies més grans són normalment més sensibles a les catàstrofes que les de menor mida, perquè necessiten més recursos per a sobreviure) podrien haver complicat la seva existència. Tot i així, em sembla sorprenent que aquesta espècie hagués perviscut durant més d’un milió d’anys a la mateixa zona sense pràcticament canviar d’aspecte (podria tractar-se d’un grup d’espècies relacionades enlloc d’una de sola? Podrien les proteïnes en un futur revelar-nos els motius clau de la seva extinció?).

NOTA: No feu massa cas de les reconstruccions que pinten al G. blacki com un orangutan actual. El cert és que per ara no sabem quin aspecte tenien, perquè no se’n conserven restes del crani ni post-crani.


  1. Enamel proteome shows that Gigantopithecus was an early diverging pongine
  2. Protein sequences from mastodon and Tyrannosaurus rex revealed by mass spectrometry.
  3. A late Middle Pleistocene Denisovan mandible from the Tibetan Plateau

dimecres, 13 de novembre del 2019

Nombroses anomalies genètiques afectaven els últims neandertals d’El Sidrón

Algú recorda el faraó Tutankhamon? M’imagino que el nom us sona, encara que no el conegueu en persona. Potser alguns haureu relacionat Tutankhamon amb mort prematura, casaments entre germans i consanguinitat. I és que és cert que el pobre faraó, que va morir amb tan sols 18 anys, va patir molt probablement els efectes de la consanguinitat o endogàmia*, perquè els seus pares eren mig germans (és a dir, un dels dos progenitors era el mateix individu). Els faraons tenien la sort de poder triar parella, si així ho desitjaven, però el cas és que decidien no fer-ho per no embrutar la sang reial. El cas és que els pobres no devien haver llegit massa sobre els possibles efectes negatius de l’endogàmia* (o bé no els hi importava), i els matrimonis entre pare-filla o germà-germana eren relativament habituals a la dinastia de l’antic Egipte. 

De manera similar als faraons egipcis, els neandertals que van viure a El Sidrón (Astúries) fa aproximadament 49.000 anys, probablement tampoc no sabien gaire cosa sobre endogàmia, si tenim en compte els resultats d’un nou estudi que ha analitzat les restes de 1674 individus trobats jaciment (1). De fet, un alt índex de consanguinitat s’ha detectat al genoma del neandertal d’Altai, que pertanyia a una dona els progenitors de la qual mostraven un grau de parentiu comparable al de mig germans (2). Curiosament, els primers humans moderns d’Europa sembla que eren conscients dels afectes adversos de l’endogàmia, i evitaven unions entre membres de la mateixa família (3). 

I ara ve la part més dolorosa, que és fer-nos a la idea de com en devia ser de dura, l’existència d’aquells darrers neandertals. Imagineu-vos que heu de sortir cada dia a caçar cérvols, gaseles o cavalls (si teniu la sort de trobar-ne) i amb prou feines podeu aguantar el pes del vostre cos. Aquestes eren algunes malformacions congènites que afectaven aquells neandertals i que s’han relacionat amb els efectes de l’endogàmia (he fet una mica de classificació per fer-ho més comprensible): 


Anomalies hereditàries presents als neandertals d'El Sidrón (les xifres indiquen el nombre d'individus on s'han observat) associades a l'endogàmia.


-Nas: reducció de la fossa nasal interna. 
-Dents: retenció dels canins decidus. 
-Columna vertebral: fenedures a la primera vèrtebra cervical, hipoplàsia unilateral de la segona vèrtebra cervical, fenedura a la dotzena vèrtebra toràcica. 
-Caixa toràcica: costelles lumbars i toràciques reduïdes. 
-Mà: escafoides bipartit 
-Cames: ròtula tripartida 
-Peus: anomalia del peu esquerre i coalició cuboide-navicular. 

Els autors han arribat a la conclusió que l’endogàmia va jugar un rol important en l’extinció dels neandertals. Molt probablement, les poblacions neandertals que van viure al continent europeu fa 39.000-47.000 anys eren poques i estaven cada cop més fragmentades, cosa que significa que era difícil interactuar amb altres grups de neandertals, cosa que hauria afavorit l’endogàmia. Aquesta hipòtesi es veu reforçada per les malformacions genètiques que presentaven els neandertals d’El Sidrón. 

*El nombre de gens que tenim en comú dos individus amb un alt grau de parentiu, com ara cosins, germans o pares-fills, és més elevat del que tenim amb algú que no sigui de la nostra família. Com més semblants siguin els genomes dels progenitors, més probable serà que la seva progènie hereti dues còpies del mateix al·lel. Si aquest al·lel és recessiu (es necessiten dues còpies perquè tingui un efecte en el fenotip) i està associat a una malaltia hereditària, aleshores aquesta és més probable que es manifesti com més alt sigui el grau de consanguinitat.

  1. Skeletal Anomalies in The Neandertal Family of El Sidrón (Spain) Support A Role of Inbreeding in Neandertal Extinction
  2. The complete genome sequence of a Neanderthal from the Altai Mountains
  3. Ancient genomes show social and reproductive behavior of early Upper Paleolithic foragers