Fantasmes africans (I): els quatre llinatges d'humans moderns

L'Àfrica ha estat fins ara un continent oblidat pel que fa a l'anàlisi d'ADN antic. En comparació, tenim centenars de mostres d'Europa de diverses èpoques (mesolític, neolític tardà, neolític primerenc, paleolític mitjà i superior, epipaleolític, edat del ferro, edat mitjana...). 

Localització del jaciment arqueològic Shum Laka al Camerun.

El motiu principal d'aquesta escassetat d'ADN de mostres prehistòriques africanes són les condicions climàtiques, que fan que sigui molt difícil recuperar ADN antic amb prou quantitat i qualitat per als anàlisis.

Com que a l'Àsia i Amèrica també hi ha escassetat d'ADN antic, sospito que hi ha altres motius a banda del clima. Potser els científics africans i asiàtics estan menys interessats en conèixer la història genètica de la seva regió.

És una pena, perquè la meva sensació és que l'Àfrica guarda informació molt rellevant pel que fa a l'evolució humana, informació sense la qual no ens serà possible reconstruir els esdeveniments esdevinguts durant els últims dos milions d'anys.

Interior del jaciment de Shum Laka

Fins i tot he arribat a llegir que el Fora d'Àfrica, la teoria que s'ha acceptat com a universalment vàlida des de la dècada dels 80, podria patir modificacions importants en els propers anys. I una sèrie d'articles apareguts en els darrers mesos apunten en aquesta direcció.

El model que ens van ensenyar als millennials a l'escola de "TOTS els humans son originaris d'un petit grup que va viure a l'Àfrica fa 200.000 anys i va reemplaçar tota la resta de llinatges pre-moderns" està patint modificacions importants gràcies a l'ADN antic.

Un nou estudi (1) indica que l'Àfrica hauria estat poblada per almenys quatre llinatges d'humans moderns (Homo sapiens) fins fa 50.000 anys. Alguns d'aquests llinatges s'haurien barrejat donant lloc a les poblacions actuals d'Àfrica, mentre que d'altres s'haurien extingit gairebé completament.

En aquest estudi s'han analitzat restes de quatre individus juvenils del jaciment de Shum Laka, al nord-oest del Camerun, datats en 3000-8000 anys abans del present. Un dels nens portava l'haplogrup A00 al cromosoma Y, una de les branques més ancestrals i que només es troba en homes camerunesos i a molt baixa freqüència.

Curiosament, aquests individus no estan estretament emparentats amb els pobladors actuals de l'oest d'Àfrica, i en canvi mostren més similituds amb els habitants contemporanis d'Àfrica central. 

És complicat! Esquema dels tres llinatges ancestrals dels quals serien descendents la majoria de poblacions actuals (1, 2 i 3) i el llinatge "Fantasma Modern" (Ghost modern), que hauria contribuït només a les poblacions de l'oest d'Àfrica. La majoria de poblacions africanes actuals de qualsevol punt del continent són producte de la barreja de dos o més llinatges ancestrals, incloent-hi el Fantasma Modern.

Això indicaria que hi va haver importants migracions i reemplaçaments poblacionals fa <3000 anys a l'oest d'Àfrica. L'anàlisi del l'ADN d'aquests quatre individus ha permès descobrir l'existència de quatre llinatges d'humans a l'Àfrica, que van començar a expandir-se i diversificar-se des de l'est d'Àfrica fa 300-200.000 anys.

Un d'aquests llinatges hauria originat els caçadors-recol·lectors del sud del continent, com ara els Khoisan. Un altre seria ancestral a les poblacions d'Àfrica central, com ara els Mbuti, els Aka i els quatre individus del jaciment de Shum Laka.

Un altre llinatge hauria originat els actuals africans de l'oest (incloent-hi els Mende, Bantús, Yoruba i llinatges nord-africans com ara el representat per individus de la cultural Iber-Mauritana de Taforalt), els africans de l'est actuals i tots els no-africans.

Un quart llinatge fins ara desconegut hauria contribuït només a algunes poblacions de l'oest d'Àfrica com ara els Yoruba i els Mende. Aquest llinatge, que hauria divergit de la resta fa 250-200.000 anys i s'hauria barrejat posteriorment amb els avantpassats dels grups esmentats, ha estat batejat amb el nom de "Fantasma Modern".

Gràfic inferit a partir de l'anàlisi dels genomes dels individus de Shum Laka on s'hi mostra el parentiu genètic entre poblacions actuals africanes (les no-africanes es troben representades pels francesos) i extingides (el neandertal d'Altai i un llinatge "fantasma arcaic" africà), i les proporcions amb què cadascuna de les poblacions extingides hauria contribuït a les actuals.

També hi ha certa evidència genètica de l'existència d'un llinatge que hauria divergit molt abans que els quatre esmentats, i que els autors han anomenat "Fantasma Arcaic".

Aquest llinatge arcaic hauria fet una petita contribució genètica (2-3%) a la majoria de poblacions de l'oest d'Àfrica actuals, com ara els Yoruba i els Mende.

Les conclusions de l'estudi de Shum Laka són sorprenents: si només amb quatre individus d'un sol jaciment arribem a resultats tan sorprenents, imagineu-vos quan en tinguem centenars!

(1) Ancient West African foragers in the context of African population history

PDF: https://reich.hms.harvard.edu/sites/reich.hms.harvard.edu/files/inline-files/2020_Lipson_Nature_ShumLaka.pdf 

Superarcaics: no tot el que no és modern és arcaic

Comencem pel principi: l'ADN genòmic indica que neandertals, denisovans i humans moderns comparteixen un avantpassat comú que va viure fa uns 700.000 anys. Aquest homínid probablement va viure a l'Àfrica (1). 

Crani d'Homo georgicus

Fins aquí tot bé. Ara vénen els problemes. Tenim fòssils a Euràsia datats en més d'un milió d'anys. Em refereixo a l'Homo antecessor, l'Homo erectus i l'Homo georgicus.

La seva presència indica que hi va haver diverses expansions fora d'Àfrica en els darrers dos milions d'anys, tot i que no és possible saber quantes ni si han contribuït a les poblacions actuals o passades.

I és aquí on la genètica és de gran utilitat: un nou estudi ha trobat evidència que hi ha hagut almenys tres grans expansions fora d'Àfrica: la primera va ocórrer fa uns dos milions d'anys, la segona fa 0.7 milions i la última fa "només" 50.000 anys (2).

No sabem què va passar amb aquests homínids, anteriors als denisovans i neandertals: es van extingir degut a causes naturals? Van mutar a una nova espècie? Es van barrejar amb els invasors?

Només tenim una cosa clara: si els neandertals i denisovans es diuen arcaics (en contraposició amb els "moderns", que seríem nosaltres), el georgicus, l'erectus i companyia serien més que arcaics: correcte, el seu nom és el de SUPERarcaics.

Esquema que resumeix el model de l'estudi. X: Africans. Y: Europeus. N: Neandertals. D: Denisovans. S: Superarcaics.

No, no estic fent broma, aquest nom està en ús i ningú (aparentment) hi ha posat cap pega. El problema vindrà quan es trobi que hi hagi arcaics més arcaics que els superarcaics, però de moment millor que posem un punt i apart perquè les coses ja són prou complicades.

No ens és possible determinar a quina espècie pertanyen els homínids superarcaics. Aquests han estat identificats amb models matemàtics mitjançant l'anàlisi comparatiu dels genomes denisovans, neandertals i humans moderns.

Els models que millor encaixen són aquells on l'evolució de les tres (sub)espècies humanes s'explica afegint-hi una petita quantitat de flux gènic d'un llinatge supearcaic als avantpassats dels denisovans/neandertals (=neandersovans) i una segona tongada a la branca dels denisovans.

La quantitat de flux gènic dels superarcaics als neandersovans seria força limitada, al voltant del 3%. També s'ha trobat que la població de neandersovans va patir un coll d'ampolla poc després d'expandir-se d'Àfrica a Euràsia fa uns 700.000 anys.

Els autors han estimat que la separació entre superarcaics i la resta d'homínids va ocórrer fa uns 2.3 milions d'anys, i podria correspondre a la primera sortida d'homínids d'Àfrica a Euràsia. 

Homo antecessor practicant canibalisme

És possible que l'ADN superarcaic provingui de diversos llinatges tenint en compte que s'han trobat restes d'homínids que habitaven Euràsia des de feia almenys 1 milió d'anys abans que els neandersovans van sortir d'Àfrica.

Curiosament, una part d'aquest ADN superarcaic podria haver perviscut fins a les poblacions actuals. De fet, s'estima que fins al 15% de l'ADN denisovà present a les poblacions de Papua Nova Guinea prové d'un homínid desconegut que podria ser perfectament un superarcaic (3). 

El missatge més destacat de l'estudi és que la (pre)història es repeteix: els neandersovans van sortir d'Àfrica, van reemplaçar en gran part els habitants anteriors, van colonitzar l'est i oest d'Euràsia i amb el temps van evolucionar en dos llinatges (alguns diuen que tres (4)) diferents. Fa 50.000 anys va tornar a passar el mateix, i el resultat som nosaltres.

I si això us sembla complicat és perquè encara no heu vist la quantitat de llinatges fantasma que s'han inferit mitjançant l'anàlisi de genomes africans antics i actuals. Pista: hi ha llinatges "fantasma moderns" i "fantasma arcaics".

(1) https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC5604018/

(2) https://advances.sciencemag.org/content/6/8/eaay5483 

(3) https://www.biorxiv.org/content/10.1101/687368v1.full.pdf

(4) https://www.nature.com/articles/s41467-018-08089-7

El retorn de Shanidar Z

La cova de Shanidar, a l'Iraq, és una de les més mítiques i conegudes de tot el domini neandertal. Descoberta l'any 1950 per l'arqueòleg Ralph Solecki, ha rebut l'atenció d'arqueòlegs i antropòlegs d'arreu del món.

Vista de la magnífica cova de Shanidar

Entre d'altres coses, va servir d'inspiració a l'autora Jean M. Auel a l'hora d'escriure la saga "El clan de l'Ós de les Cavernes".

Alguns dels personatges més mítics de la saga, com ara Creb i Iza, estan inspirats en restes de neandertals trobades a la cova de Shanidar, que va ser ocupada per aquests humans en un període que va des dels 70,000 als 44,000 anys abans del present.

Aquesta cova és molt famosa, entre d'altres coses perquè s'hi han localitzat diversos enterraments que suggereixen que els neandertals creien en el més enllà. En concret, s'han trobat restes de pol·len i flors al voltant de la tomba de Shanidar IV i just a sota del seu esquelet (1).

Les interpretacions que s'hi han donat són bàsicament dues. Hi ha qui diu que les flors van ser dipositades pels companys de Shanidar IV intencionadament, mentre que d'altres pensen que simplement hi van anar a parar pel vent, ocells o rosegadors (2).

La hipòtesi del simbolisme ha estat revifada gràcies a la descoberta d'un altre neandertal dins de la cova de Shanidar (caram, sí que n'hi havia!) i que sembla que va ser enterrat en circumstàncies similars.

Restes de la mà esquerra de Shanidar Z

Aquest nou neandertal ha estat batejat amb el nom "Mazinger Shanidar Z". Les restes inclouen ossos del crani i del tors, i han estat datades en 70,000 anys. Tant la posició en què va ser col·locat el cadàver de Shanizar Z com el lloc on va ser dipositat indiquen que es tracta d'un enterrament deliberat (3).

Shanidar Z tenia la dentadura molt desgastada al moment de morir, cosa que indica que es tracta probablement d'un adult d'uns 40 a 50 anys, però no ha estat possible determinar-ne el sexe.

A més a més, els autors han indicat que aquest individu presenta un estat de preservació molt bo de la part petrosa de l'os temporal. L'elevada densitat d'aquesta estructura òssia podria fer possible l'extracció d'ADN.

Reconstrucció de la posició en què reposaven les restes de Shanidar Z

Els neandertals de Shanidar són molt interessants des d'un punt de vista genètic perquè aquesta és la zona geogràfica on se suposa que van coexistir amb els primers humans moderns que s'hi van barrejar, fa uns 60,000 anys.

Per descomptat, l'anàlisi del càlcul dental de Shanidar Z també serà de gran ajut a l'hora de conèixer els hàbits alimentaris d'aquests humans.

(1) https://www.persee.fr/doc/bspf_0249-7638_1968_num_65_3_8994

(2) https://www.cambridge.org/core/journals/cambridge-archaeological-journal/article/shanidar-iv-flower-burial-a-reevaluation-of-neanderthal-burial-ritual/C28BB4644C55E12ED64819A260A5055D

(3) https://www.cambridge.org/core/journals/antiquity/article/new-neanderthal-remains-associated-with-the-flower-burial-at-shanidar-cave/E7E94F650FF5488680829048FA72E32A/core-reader

L'home de Flores: una branca totalment morta del gènere Homo?

Aquells homínids menuts del sud-est asiàtic coneguts popularment com a Hòbbits (H. floresiensis) no s'haurien barrejat amb els humans moderns segons un recent estudi (1). Els Hòbbits haurien habitat l'illa de Flores, a Indonèsia, des de fa aproximadament 700.000 anys fins en fa 50.000.

Reconstrucció d'un Hòbbit

La classificació dels Hòbbits és difícil i plena de controvèrsies i interrogants dins del món de l'antropologia. Entre les diferents hipòtesis que es barregen, tenim les que els consideren un grup humà que hauria patit una reducció considerable de l'estatura (feien aproximadament un metre d'alçada!) a les que emparenten el Hòbbit amb l'Homo habilis. De moment, aquesta última és la que ha anat guanyant més pes.

Tenint en compte que altres espècies com ara els humans moderns, els homo erectus i els denisovans han habitat el sud-est asiàtic des de fa centenars de milers d'anys, una pregunta que ens fem és si aquests grups s'haurien arribat a creuar entre ells, i si els habitants actuals del sud-est asiàtic portarien material genètic dels Hòbbits.

Doncs bé, segons un estudi que ha analitzat les dades genètiques de més de 1,600 asiàtics, europeus i africans sembla que no, que no hi ha indicis d'encreuaments amb homínids pre-moderns a l'Àsia a banda dels denisovans i neandertals (1). En canvi, aquest estudi sí que ha trobat rastres d'introgressió d'una espècie pre-sàpiens als habitants contemporanis del centre i sud d'Àfrica, com ara els Khoisan i els pigmeus.

Aquest no és el primer estudi que ha arribat a la conclusió que els africans actuals porten material genètic d'homínids arcaics que van habitar aquest continent (2,3,4,5). Hi ha una llista de possibles candidats que haurien pogut contribuir material genètic als africans actuals (Homo naledi, Homo rhodesiensis, Homo s. idaltu...). Malauradament, no hem estat capaços d'analitzar-ne l'ADN, per la qual cosa no tenim manera de contrastar directament aquests resultats. Curiosament, els autors han trobat que el material genètic introgressat d'aquests homínids africans és menys abundant a les regions funcionals del genoma, cosa que també s'observa en el cas dels neandertals i denisovans, i que indicaria que el seu ADN és lleugerament "tòxic" en els humans moderns.

Cova on es van trobar restes de l'Homo florensiensis, a l'illa de Flores (Indonèsia)

Les causes de l'extinció d'aquests Hòbbits serien per ara desconegudes, però molt probablement tindrien a veure amb l'arribada dels primers humans moderns a la zona, fa aproximadament 50.000 anys.

1. Identification of African-Specific Admixture between Modern and Archaic Humans
2. Recovering signals of ghost archaic introgression in African populations
3. Archaic Hominin Introgression in Africa Contributes to Functional Salivary MUC7 Genetic Variation
4. Whole-genome sequence analysis of a Pan African set of samples reveals archaic gene flow from an extinct basal population of modern humans into sub-Saharan populations
5. Genetic evidence for archaic admixture in Africa

CANÍBALS

Molts de nosaltres tenim una visió romàntica i totalment fora de lloc del que era la prehistòria. En part, aquesta visió esbiaixada ens l'hem creada a partir de les poques pel·lícules i documentals que s'han fet sobre el tema. Les historietes romàntiques, l'amistat amb animals i l'espiritualitat d'aquelles societats prehistòriques ens porta a pensar que els seus habitants eren feliços i vivien en societats pacífiques i harmonioses.

La realitat, però, era molt diferent. Tenim uns quants centenars fòssils de neandertals que ens fan pensar que la vida al Paleolític era d'allò més dura. Qualsevol homínid d'aquells s'hagués vengut al diable per viure la meitat de bé que nosaltres. Sigui com sigui, les societats neandertals tenien una sèrie de trets característics que les diferenciava de les nostres.

-Infantils: No n'hi ha cap dubte: els neandertals eren una nació de nens. La majoria de fòssils de què disposem indiquen que almenys el 50% de la seva població eren nens (i del 50% restant, la major part eren adolescents que encara no havien finalitzat el creixement).

-Esguerrats. A tots ens ve al cap el típic neandertal fort i musculós, però el cert és que la majoria de fòssils mostren un bon nombre de lesions -probablement derivades d'accidents de caça- algunes de les quals haurien inhabilitat parcial o totalment la persona, que s'hauria vist obligada a dependre de la resta del grup.

-Desdentats. No ens oblidem pas de les dents. Els neandertals les feien servir per a múltiples usos, i entre això i que no se les devien respatllar gaire sovint, m'imagino que no tenien uns somriures gaire fotogènics. Si només fos l'estètica, rai! Les càries i altres infeccions eren freqüents, i probablement es traduïen en un dolor insuportable i mal alè (de fet, alguns neandertals sembla que mastegaven herbetes medicinals per a alleujar una mica el dolor...).

Les dents de Shanidar 1 no fan massa bon aspecte...

-Caníbals. Les mostres de canibalisme no són exclusives dels neandertals, i el fet que alguns grups practiquessin el canibalisme no significa que fossin més cruels que nosaltres, ni molt menys. Segurament, aquells humans es veien obligats a atacar membres de la seva espècie i menjar-se'ls quan no era possible trobar aliment. Alguns cops tenien tanta gana que sembla que ni es paraven a coure aquestes delicatessen, entre les quals s'hi trobaven llengües, cervells i medul·les òssies d'infants (que no hem dit que eren una nació de nens?). 

-Explotació infantil. Jutjant pel nombre i tipus d'alteracions que presenten els esquelets infantils, els nens neandertals probablement no tenien gaires oportunitats de gaudir de la infància. Segurament, a ells els devia passar una mica com a en Michael Jackson: tan bon punt eren destetats, a l'edat d'aproximadament cinc anys, els manaven fer tasques d'adults (=treballar).

-Poca compassió. Sembla ser que la majoria de fòssils trobats tenen una proporció molt més elevada de ferides al tronc superior que a les extremitats inferiors. Això es tradueix en què els individus amb problemes de mobilitat que probablement no podien caçar eren vists com una càrrega i abandonats a la seva sort. 

-Endogàmia. L'anàlisi del genoma neandertal indica que aquests molt sovint triaven algú del mateix clan com a parella. Això probablement era degut a què els grups eren molt reduïts i es trobaven força aïllats els uns dels altres, i poques vegades tenien l'oportunitat d'intercanviar individus amb altres clans.

-La crisi dels 30. Només una minoria de neandertals arribaven a l'edat adulta (18 anys) i molt pocs passaven dels 35, una edat que ara mateix considerem "la flor de la vida". Els avis, per tant, eren molt escassos; de fet, ens preguntem si això podria haver afectat d'alguna manera l'aspecte cultural (els avis són una font important de coneixement en aquest aspecte).

-Aïllament: Sembla ser que la majoria de clans neandertals consistien en 10-30 individus que rarament tenien contacte amb altres clans. L'aïllament podria haver fomentat o agreujat alguns aspectes de la vida neandertal, com ara l'endogàmia i la difusió i intercanvi d'idees amb altres clans. 

Resumint: la vida del neandertal típic era dura, curta, perillosa i plena de patiment de tot tipus. 

  

Actors i actrius que han fet (pre)història

Qui s'amaga darrere d'aquells grunys, violacions, intimidacions, crits, gemecs, pintura corporal, escenes de caça, trames romàntiques, abrics de pell i arcs superciliars postissos? Qui ha donat vida durant l'últim segle a alguns dels homínids més memorables, odiosos, estúpids, aventurers, romàntics, perillosos i apassionats de la història del cinema? Heus-ne aquí uns quants:

[Unes hores després de barallar-me amb el format de les imatges...]

Robert Shayne

(Nova York, 1900 - Los Angeles, 1992).

Aquest actor estatunidenc representa el professor Clifford Groves al film l'Home de Neandertal (The Neandertal man), estrenat l'any 1953. Groves és un científic que s'injecta una solució que ha preparat ell mateix al laboratori i que pot transformar un gat en un tigre dents de sabre i un humà modern en un neandertal.

Raquel Welch

(Chicago, 1940 - ).

La model estatunidenca Raquel Welch va fer bategar els cors de molts espectadors l'any 1966 amb la pel·lícula Fa un milió d'anys (One Million Years B.C.). La pel·lícula no em va agradar gens, però cal reconèixer que hi surt molt afavorida.

Everett McGill

(Florida, 1945 - ).

Aquest actor americà va interpretar "Naoh", un dels protagonistes de la famosa pel·lícula "La Guerra del Foc" (Quest for Fire), estrenada l'any 1981. Naoh i els seus companys es veuen obligats a emprendre un llarg i perillós viatge quan la seva tribu es queda sense foc, un element imprescindible per a la supervivència en aquella època tan dura.

Rae Dawn Chong

(Edmonton, 1961 - ).

Aquesta actriu canadenca va intepretar "Ika", la protagonista femenina de "La Guerra del Foc" (Quest for Fire) el 1981. Ika ensenyarà a la tribu de Naoh a fer foc, i iniciarà una apassionada aventura romàntica amb aquest.

Daryl Hannah

(Chicago, 1960 - ).

Aquesta actriu americana va interpretar el personatge d''Ayla, la protagonista de la saga de llibres Els Fills de la Terra, de Jean M. Auel. El Clan de l'Ós de les Cavernes (The Clan of the Cave Bear) va ser estrenada el 1986 i és l'únic film que s'ha fet de la saga. La seva recepció no fou del tot bona, i sembla que ni la mateixa Auel en va quedar satisfeta.

Camilla Belle

(Los Angeles, 1986 - ).

L'actriu americana va interpretar l'any 2010 la bellesa exòtica Evolet a la pel·lícula 10.000 aC (10,000 BC). L'Evolet pertany a una tribu de caçadors-recol·lectors que és ferotgement atacada i esclavitzada per un altre grup tecnològicament més avançat. 

Simon Paul Sutton

(Buckinghamshire, 1977 -). 

Aquest actor britànic va donar vida a l'Ao, el neandertal protagonista del film "Ao, el darrer neandertal" (Ao: the last hunter) el 2010. L'Ao es veu obligat a abadonar les terres del nord quan el seu clan és massacrat. Pel camí farà dos amics, l'Agie, un ós blanc, i l'Aki, una humana moderna.

Aruna Shields

(Londres, 1978 -)

Aquesta actriu anglo-índia va interpretar l'any 2010 a Aki al film "Ao, el darrer neandertal" (Ao: the last hunter). L'Aki és una humana moderna que és empresonada pel seu clan però aconsegueix escapar. Pel camí es trobarà l'Ao, un neandertal nòmada amb qui tindrà affair.

                     

Kodi Smit-McPhee

(Adelaide, 1996 -).

Aquest actor australià va interpretar Keda, el protagonista humà d'Alpha (2018). Keda és un jove membre d'una tribu solutriana que va existir fa 20.000 anys en algun lloc d'Europa. En patir un accident de caça, Keda és abandonat pel seu clan, que el dóna per mort. Ferit i afamat, haurà de trobar el camí de retorn a casa. Pel camí farà amistat amb una lloba (vaig escriure una entrada comentant la pel·lícula fa uns mesos).

William Brittain

(Louisiana, 1990 -). 

Aquest actor estatunidenc interpreta un neandertal del mateix nom a la pel·lícula "William", estrenada el 2019. William va ser creat in vitro mitjançant l'ADN recuperat d'un cos de pantà (bog body) neandertal per dos científics que li fan de pares. Com és d'esperar, el pobre William està molt desorientat i no para de fer-se preguntes.

L'extinció neandertal: qüestió de mala sort?

Fa un parell de setmanes vaig comentar un estudi (1) que relacionava l'extinció neandertal amb la transmissió de malalties infeccioses portades pels humans moderns des d'Àfrica. Degut a les seves característiques, les poblacions neandertals haurien estat especialment vulnerables a aquestes infeccions, una mica com el que va passar a Amèrica amb l'arribada dels europeus. 

Si bé el plantejament i conclusions d'aquest estudi semblava d'allò més raonable tenint en compte el que sabem fins ara dels neandertals, ara n'acaba d'aparèixer un altre amb un plantejament i conclusions del tot diferents pel que fa a la seva extinció (2).

La culpa de tot plegat -és a dir, que apareguin estudis amb conclusions tan diferents amb pocs dies de diferència- la tenim nosaltres. Fa dècades que estem obsessionats amb l'extinció del neandertal, potser perquè ens recorda l'assassinat d'Abel per part del seu germà Caín (almenys els que ens hem llegit la Bíblia alguna vegada). Per això tothom parla de neandertals però s'oblida de les desenes, centenars o potser milers de poblacions humanes que s'han extingit o estan en perill d'extinció actualment.

Tornant a l'estudi publicat fa un parell de dies, els humans moderns (Caín) no haurien assassinat els neandertals (Abel), sinó que la mort d'Abel es deuria a factors aleatoris. Dit d'una altra manera: l'extinció neandertal va ser com jugar a la carambola (no sé exactament què és, però m'ha fet gràcia dir-ho): un joc d'atzar, producte del destí, de factors que no podem controlar.

En el cas dels neandertals, aquests factors es podrien resumir en tres punts segons els autors:

1) L'endogàmia o inbreeding. Sabem que la densitat de població era més aviat baixa durant la major part de la història neandertal. Això significa que les (poques) tribus que hi havia vivien a molts quilòmetres de distància les unes de les altres, cosa que dificultava l'intercanvi d'individus entre diferents clans. Total, que les unions entre membres de la mateixa família o clan eren d'allò més normals, amb tot el que això comporta.

2) Els efectes Allee, que afecten principalment les poblacions petites. Aquests efectes es tradueixen bàsicament en què els grups massa petits tenen dificultats afegides per a créixer i sobreviure. Els motius són diversos: hi ha menys individus que puguin anar a caçar (cal tenir en compte que gran part de la població neandertal eren nens...), menys individus per cuidar els més necessitats, menys oportunitats de triar parella, menys capacitat de defensar-se dels predadors...

3) El tercer factor tindria a veure amb fluctuacions naturals que afectarien la proporció entre sexes (imagineu-vos que dins d'un grup les poques femelles fèrtils que hi ha només tenen nenes) i les taxes de natalitat i de mortalitat (com mes petit sigui el grup, més afectat es veurà si alguns dels seus membres moren, o la mortalitat infantil és molt elevada).

Els autors han destacat que els humans moderns podrien haver fragmentat l'habitat dels neandertals en iniciar la seva expansió a Euràsia fa 40-50.000 anys. Això els hauria fet encara més vulnerables als tres factors esmentats en augmentar la distància (i per tant, l'aïllament) entre els diferents clans. Malgrat tot, la seva extinció podria haver passat perfectament sense l'arribada dels moderns. Total, que Abel hauria mort principalment per causes naturals.

M'agradaria saber com explicarien els autors dels dos estudis l'extinció dels denisovans fa aproximadament 40.000 anys. Sembla que, a diferencia dels neandertals, aquests eren força diversos genèticament parlant (o almenys hi ha indicis que la seva població estava més estructurada que la dels neandertals (3)). Aquí probablement no hi valdrien les malalties infeccioses ni l'alt grau d'endogàmia. I, per cert, si neandertals i denisovans van coexistir durant centenars de milers d'anys, com és que cap dels dos no es va extingir fins en fa 40.000?

1. Disease transmission and introgression can explain the long-lasting contact zone of modern humans and Neanderthals
2. Inbreeding, Allee effects and stochasticity might be sufficient to account for Neanderthal extinction
3. Multiple Deeply Divergent Denisovan Ancestries in Papuans