De veritat que aquest paio és un neandertal?

Un dia són els patrons de metilació i el següent és la digitalització a partir de les restes fòssils. Sigui com sigui, les reconstruccions «clàssiques» cada cop estan menys de moda. El cas que ens ocupa és el d’un neandertal iraquià «progressiu» que va viure fa uns 50.000 anys, al qual han donat l’àlies de Ned. En Ned seria un dels protagonistes del nou documental de la BBC «Neanderthals: Meet Your Ancestors» (1). 

Reconstrucció en 3D del neandertal "Ned"

El primer que vaig pensar quan vaig veure la imatge en 3D d’en Ned va ser: «s’han equivocat de notícia», seguit de «deu ser alguna aplicació nova» i finalment «és una imatge composta feta a partir de milers de cares d’homes actuals». Ara, però, quan el miro de més a la vora, en Ned em sembla força ben aconseguit, sobretot el nas. Poca broma: la tecnologia que han fet per reconstruir la cara i el cos en 3D d’en Ned i donar-los moviment és la mateixa que es va utilitzar al Senyor dels Anells i al Planeta dels Simis. 

Pel que fa al nostre protagonista, sembla que va morir quan tenia poc més de 30 anys (una edat habitual en aquella època) i que havia patit un trau al cap quan era adolescent que probablement el va deixar cec i sord del cantó esquerre. També sembla que havia patit lesions al cantó dret del seu cos que l’havien deixat parcial o totalment invàlid. Malgrat tot, va viure vora 20 anys més, probablement assistit pels membres de la seva tribu. 

• (1) Neanderthal brought back to life with help from Dundee expert.

Els denisovans apareixen a la portada del National Geographic per primer cop a la història

Les representacions que teníem fins ara de l’Hominí de Deníssova eren d’allò més esquemàtiques: una ombra del que sembla un homínid amb un gep i una llança, un grup d’homínids al voltant d’una foguera fent tasques típiques d’homínids (esbudellar un animal, aguantar una pell amb les dents, muntant una llança...), però ara tot això ha canviat gràcies als anàlisis dels patrons de metilació* del genoma denisovà que han estat presentats en un estudi recent. Utilitzant aquest procediment, els autors han pogut predir amb més d’un 85% de fiabilitat els trets morfològics característics dels neandertals i els ximpanzés (1); per tant, se suposa que també haurien de funcionar en el cas dels denisovans, l’aspecte dels quals continua sent un misteri per la manca de restes fòssils (recordem que eren totalment desconeguts fins al 2010, quan se’n va trobar un bocí minúscul del dit petit de la mà d’una nena).

Aspecte dels denisovans segons els patrons de metilació de l'ADN

Ara, però, gràcies a la seqüenciació del seu genoma podem saber no només que han deixat empremtes genètiques a moltes poblacions actuals d’Oceania i Àsia (2), sinó també l’aparença que tenien. I, pel que sembla, la seva fesomia s’assemblava a la dels neandertals (els homínids més propers als denisovans coneguts fins ara) en alguns aspectes (cara llarga i pelvis ampla) mentre que en d’altres era única (arcada dental més ampla, expansió lateral del crani). El paleoantropòleg Chris Stringer, que no ha participat en l'estudi, ha comunicat al diari Smithsonian que alguns dels trets predits a partir dels patrons de metilació s’observen a la mandíbula de Xiahe (Serralada del Tibet, Xina) datada en 160.000 anys, i probablement d’origen denisovà (3) (4). 

Com és habitual en estudis pioners, aquest no ha estat exempt de crítiques: d’una banda, l’antropòleg John Hawks ha precisat que hi ha un alt grau d’incertesa quan es tracta de predir trets morfològics a partir dels patrons de metilació del DNA (5). Per exemple, cal tenir en compte que l’aparença externa és el resultat de la suma de molts gens (la majoria dels quals encara no coneixem) i de factors ambientals, que són molt difícils de determinar. 

Aleshores, el retrat de la noia que apareix a la portada del National Geographic és realista o no? Probablement, no ho sabrem mai, però em trobo igual que els fans de Michael Jackson i el seu darrer documental «Leaving Neverland (2019)»: esperant-ne la refutació.

*Els patrons de metilació del DNA es poden conèixer gràcies a reaccions químiques que tenen lloc durant la degradació d’aquest després de la mort, i que afecten de manera diferent els llocs metilats dels no-metilats. La metilació afecta específicament certes regions del genoma, reduint-ne l’expressió gènica. En comparar els patrons de metilació entre denisovans/neandertals/humans moderns, es pot saber si hi havia gens que es trobaven inactius en algun dels tres grups humans. Utilitzant una base de dades de mutacions que causen trastorns en humans moderns, els autors han trobat que alguns gens que es trobaven metilats en els denisovans poden causar trastorns en humans moderns quan mostren nivells d’expressió reduïts. 

• (1) Reconstructing Denisovan Anatomy Using DNA Methylation Maps
• (2) The complete genome sequence of a Neandertal from the Altai Mountains 
• (3) Scientists Recreate the Face of a Denisovan Using DNA
• (4) A late Middle Pleistocene Denisovan mandible from the Tibetan Plateau
• (5) Can methylation of DNA in ancient bones really predict the morphology of Denisovans?

TROBAT un possible parent proper de Lagar Velho 1!

Les restes de l’infant portuguès Lagar Velho 1 (altrament anomenat Lapedo child, o Menino do Lapedo o simplement Lapedo 1) datades en 24.500 anys abans del present, van aixecar molta polseguera durant els anys 90. I és que aquest pobre infantó, que va morir a la tendra edat de ~4 anys per causes desconegudes, presenta, segons els antropòlegs João Zilhão i Erik Trinkaus, una barreja de trets d’humà modern i de neandertal molt ben definits i delimitats: de coll cap amunt, LV1 seria un nen modern normal (mentó prominent, incisius petits, morfologia de l’orella interna, etc.) i neandertal de coll cap avall (extremitats curtes i robustes)(1). Tot plegat va fer que es guanyés l’àlies de «nen mula», un nen que tindria un pare i una mare de dues espècies diferents. Els anàlisis de J.Z i E.T. del «nen mula» van rebre moltes crítiques, especialment per part dels defensors de la teoria del reemplaçament «dura», com ara Ian Tattersall, que van donar lloc a les primeres «Guerres Neandertalianes» del segle XXI (2).

L'esquelet de Lagar Velho 1

Poc després va arribar l’era del DNA, en què científics d’arreu del món van començar a seqüenciar el DNA mitocondrial (que s’hereta únicament per via materna) i el genòmic per estudiar el parentiu entre fòssils. Les restes de LV1, però, no han estat mai triturades per extreure’n i analitzar-ne el DNA, per la qual cosa no podem confirmar ni desmentir la hipòtesi de J.Z. i E.T.

Afortunadament, a data de 2019, disposem d’informació que ens fa pensar que el «nen mula» és tan real com el minotaure, l’hidra o el cíclop:

1) Segons les darreres datacions, els darrers neandertals s’haurien extingit fa uns 40.000 anys, 15.000 anys abans del naixement (o mort, tant és) de LV1.(3)

2) Els anàlisis de DNA d’un dels fòssils més antics del paleolític superior a la península ibèrica (El Mirón, ~19.000 anys) semblen confirmar el punt 1 en el sentit que no mostren un excés de DNA neandertal. (4)

Mandíbula de Lagar Velho 1 (vista lateral)

I ara hi haurem d’afegir un tercer punt:

3) La mandíbula d’un nen modern de 4-5 anys del període gravetià que va viure a la península ibèrica (El Castillo, Cantàbria) fa aproximadament 27.000 anys. L’anàlisi dels trets morfològics d’aquesta mandíbula indica d’una banda que és molt diferent de les d’infants neandertals, i de l’altra que podria tractar-se d’un parent proper de LV1.(5)

Espero poder afegir algun punt més abans que tornin a passar dues dècades!

• (1) The early Upper Paleolithic human skeleton from the Abrigo do Lagar Velho (Portugal) and modern human emergence in Iberia.
• (2) Lagar Velho 1 child skeleton: a Neandertal/modern human hybrid.
• (3) The timing and spatiotemporal patterning of Neanderthal disappearance.
• (4) The genetic history of Ice Age Europe.
• (5) The Gravettian child mandible from El Castillo Cave (Puente Viesgo, Cantabria, Spain).

Els sorprenents orígens dels eivissencs

Fa poc vam saber que els eivissencs actuals no mantenen cap parentiu genètic amb els fenicis que habitaven l’illa al segle VII aC, almenys no per via materna. Tampoc no haurien conservat cap rastre de les poblacions musulmanes i nord-africanes que s’hi van assentar posteriorment.

Aquests resultats contrasten amb la majoria d’estudis que s’han fet en poblacions “colonitzades” o “assimilades”, com ara els canaris, els argentins i els porto-riquenys. Aquestes dues poblacions, encara que culturalment hi tinguin poc a veure, són predominantment descendents de les poblacions indígenes (taïns, guanxes…) per via materna.

D’altra banda, un estudi preliminar va trobar que els eivissencs, genèticament, eren una població molt peculiar en relació als seus veïns, tan peculiar com la basca. Ara s’ha repetit aquest estudi amb un nombre més gran de participants, i els resultats han estat essencialment els mateixos: els eivissencs continuen sent peculiars quan se’ls compara amb mallorquins, menorquins, francesos, portuguesos, espanyols, bascos, etc.

Per tant, quina és l’explicació i d’ón vénen, els eivissencs? Segons el Dr. Francesc Calafell, l’explicació d’aquesta diferència tan marcada es deuria a l’alt grau d’endogàmia i a l’aïllament. De fet, salta a la vista que el 21% dels eivissencs actuals es diu Torres, Marí, Tur, Ribas, Costa, Ferrer, Cardona, Riera, Roig o Planell. En comparar el seu genoma, els investigadors han trobat en els eivissencs han heretat un proporció relativament alta de trossos d'ADN idèntics a tots dos progenitors, cosa que indicaria que pare i mare es troben emparentats en major o menor grau. 

Segons Calafell, aquest grau relativament alt de consanguinitat (quan se’l compara amb el d’altres poblacions de la Mediterrània) no tindria res a veure amb, per exemple, el de la casa d'Àustria (o el dels Neandertals d’Altai, posats a dir), i no afectaria la salut de manera negativa.

Aleshores, si no són descendents dels fenicis ni dels nord-africans, d’ón provenen, els eivissencs? Per al Dr. Calafell, la resposta és clara: “són descendents dels catalans, que al seu torn estan emparentats amb els francesos”, i que “cadascú s’ho prengui com vulgui”. Desconec què ha volgut dir amb aquestes últimes paraules el Dr. Calafell, però crec (i espero) que ser descendent de catalans/francesos no tingui conseqüències negatives per a la salut.

De moment sembla que els únics estudis s’han centrat en l’ADNmt per testar si hi ha hagut continuïtat entre eivissencs i fenicis. Potser l’anàlisi d’ADN nuclear podrà aportar més dades sobre el poblament inicial i les continuïtats/discontinuïtats de l’illa en els darrers 3.000 anys.

Font: L’ADN eivissenc, “un cas estrany” de la població genètica moderna

Noves pistes de la colonització d’Amèrica

Poques coses hi ha més debatudes dins del món de l’antropologia que el poblament del continent americà. És habitual recordar als indígenes d’aquest continent que els seus avantpassats van immigrar d’Àsia, cosa que, per exemple, no es fa amb els africans, asiàtics o europeus.

El cert és que els indicis més antics de presència humana a Amèrica no van més enllà de 15.000 anys. Hi ha alguns jaciments anteriors a aquesta data, com ara el de Topper (Estats Units), Monte Verde (Xile) i Pedra Furada (Brasil), però no estan àmpliament acceptats. D’altra banda, sembla que els Neandertals tampoc no van arribar a trepitjar mai el continent americà ni tampoc els Denisovans, que es van atreviramb l’Himalaya però no amb la serralada andina.

Els dos exemplars paleo-indis més antics analitzats fins ara, Anzick-1 (Estats Units, 12.000 anys) i l’home de Kennewick (Estats Units, 9.000 anys) han confirmat que tots dos es troben molt més emparentats amb els amerindis actuals que amb cap altra població del món. Curiosament, tant l'un com l'altre semblen ser més propers als indígenes de Centre i Sud-Amèrica que no pas als de nord-Amèrica actuals. Això significa que el poblament d’Amèrica va ser probablement més complex del que ens imaginem.

Un nou estudi ha pogut recuperar ADN d’un tercer exemplar de 11.500 anys trobat a Alaska i batejat com a “USR1”. Aquest individu (un nadó) pertanyia a una població que seria ancestral a tots els amerindis actuals de Nord i Sud-Amèrica. Aquesta població ancestral s’hauria separat de la resta d’asiàtics continentals fa uns 25.000 anys, i hauria rebut influix d’una població siberiana més emparentada amb els europeus actuals en fa 20-25.000.

La població d'USR1 seria ancestral als indis de Nord i Sud-Amèrica.

Els avantpassats d’USR1 haurien arribat al continent americà provinents de Sibèria fa 15-20.000 anys, i haurien començat a estendre’s per tota Amèrica en fa 14-17.000 anys. Així mateix, els investigadors han detectat flux gènic d’una altra població siberiana al nord del continent americà, i una migració de Nord Amèrica als avantpassats dels Inuit que seria posterior a l’arribada dels primers americans a la regió.

Aquest no és l’únic model proposat, perquè hi ha encara moltes incògnites a resoldre. Per exemple, no està clar si la divisió entre Nord i Sud-Amèrica es va produïr abans o després de l’arribada al continent americà. Tampoc no està clar si la cultura Clovis hauria estat la primera en arribar al continent, o bé n’hi hauria d’anteriors, com indica el jaciment de Monte Verde (Xile, 14.800 anys).

El color d'ulls a la prehistòria

Curiosament, una de les primeres dades que volem saber d’unes restes fòssils és el seu color d’ulls. És un tret totalment superficial que no ens diu gairebé res de la persona ni tan sols dels seus avantpassats, perquè es troba determinat per un o dos gens (dels milers que en tenim). Deu ser per això que el color d’ulls pot variar entre germans i pares/fills. Aleshores, si és un tret tan superficial, aleatori i insignificant, com és que li donem tanta importància?

Possiblement hi té a veure el fet que és una de les primeres coses que veiem d’una persona. També ens ajuda a classificar-lo: és dels meus o no? Inconscientment, sentim més afinitat per un fòssil amb el mateix color d’ulls que nosaltres, encara que es tracti d’un húmer fragmentat. Aquest idea pot semblar estúpida, però veient les picabaralles i enveja que hi ha entre persones (i no estic parlant només de nens petits) pel color d’ulls ens demostra que els humans, en alguns coses, som encara molt primaris.

De moment, el fòssil d'ulls blaus més antic que tenim amb és Mr. Villabruna, un home que va viure fa uns 14.000 anys al nord d’Itàlia; totes les restes analitzades d’humans anatòmicament moderns (HAM) anteriors a Mr. Villabruna tenien els ulls marrons. El color d’ulls i de pell dels Neandertals és en bona part desconegut, però sembla que la majoria tenien els ulls i la pell bruna, i una minoria eren pèl-roigs.

Abans d’analitzar les restes de Mr. Villabruna, es pensava que els ulls blaus havien aparegut fa uns 10.000 anys al Caucasus, i que totes les persones amb aquest color d’ulls serien descendents d’un únic avantpassat. Ara cal tirar aquesta data alguns milenis enrere.

A partir d’aquests 14.000 anys, ens trobem que els ulls blaus es tornen relativament freqüents a Europa fins a l’arribada dels agricultors neolítics fa uns 7000 anys, majoritàriament d’ulls foscos. Així, tenim que la Braña (7000 BP), l’home de Cheddar (9000 BP) i Loschbour (8000 BP) tenien els ulls blaus, però l’Ötzi (5500 BP) els tenia marrons. A partir de l’edat del Bronze (4000 BP) trobem una barreja d’ulls blaus/marrons semblant a la de les poblacions actuals.

Si tenim en compte que els primers humans moderns eren de pell i ulls foscos, com és que els ulls blaus i la pell blanca van augmentar tan de pressa al vell món? De teories n’hi ha moltes i molt variades, que van des de “ells les prefereixen rosses i d’ulls blaus” a “l’home de Cheddar consumia quantitats enormes de peix blau per no patir deficiència en vitamina D”.

D'obligada recomanada lectura:

La forja genètica d’Europa. Una nova visió del passat de les poblacions humanes (Carles Lalueza-Fox, 2017)

El paleolític era molt dur. També pels gais.

Absolutament tothom mínimament informat coneix el triple enterrament de Dolní Věstonice (Rep. Txeca) datat en més de 30.000 anys, on tres individus van ser descoberts, l’un al costat de l’altre. Els dos a banda i banda van ser immediatament identificats com a homes, però el sexe del tercer ha resultat dubtós fins fa poc.

Els tres individus, anomenats Dolní Věstonice 13 (esquerra), 14 (dreta) i 15 (centre) eren relativament joves fins i tot per aquella època, d’entre 16 i 25 anys. L’alçada varia bastant entre ells, éssent DV 14 el més alt (1,79 m), seguit de DV 13 (1,69 m) i finalment el misteriós DV 15 (1,59 m). La posició de DV 14 crida bastant l’atenció, perquè sembla que el van enterrar cap per avall. La posició de DV 13 també és peculiar, perquè la seva mà esquerra reposa sobre la pelvis de DV 15.

Les restes indiquen que el trio anava vestit i guarnit amb penjolls al moment de la mort, i els van deixar a sota d’una mena de tenda feta de branquillons de fusta. A més, la cara de tots tres i la pelvis de DV15 estaven recoberts d’ocre vermell. DV 15 inclina una mica cap a DV14, cosa que ha fet suposar a alguns que potser hi havia algun vincle romàntic entre ells.

I ara vénen els detalls macabres. Un pal de fusta treballat ha estat trobat dins de la pelvis de DV 15, i sembla que DV 13 va ser enterrat viu abans de morir dessagnat; en concret, algú va clavar-li una estaca als genitals abans de col·locar-lo dins del sot amb la resta.

Hi ha tota mena de teories per explicar què significa aquest enterrament i què va passar entre els tres adolescents. Per exemple, és possible que hi hagués algun trio amorós entre ells. Potser DV 14 i DV 15 eren parella, i DV 13 va intentar seduïr DV 15. Aleshores, DV 14, desesperat, es va llevar la vida, i DV 15 el va seguir. DV 13 va ser posteriorment executat com a càstig. El mateix podria haver succeït si DV 15 fos home enlloc de dona, perquè sabem que l’amor no coneix sexe ni fronteres (ni espècies).

De fet, estudis genètics molt recents han pogut determinar que DV 15 era, efectivament, un home que patia malformacions congènites. En qualsevol cas, les complicades relacions entre DV 13, DV 14 i DV 15 van acabar amb un drama que ha despertat l’interès de molts 30.000 anys després.

Més detalls sobre el triple enterrament:
-Dolni Vestonice and Pavlov burials, including the triple burial
-El triple enterramiento de Dolní Věstonice
-The Burial Tableau of Dolní Vestonice